ANNEX 1. LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA ESPANYOLA
ALGUNES NORMES DE L’ORDENAMENT JURÍDIC DE L’ESTAT ESPANYOL QUE HOMOLOGUEN L’IDIOMA PROPI DELS VALENCIANS I EL CATALÀ
1975
Decret 1.433/1975, de 30 de maig, regulador de la incorporació de les llengües nadiues als programes dels centres d'Educació Preescolar i General Bàsica. Era de caràcter conjuntural i transitòria en tant que la definitiva regulació de la matèria lingüística havia de ser obra de la futura Comunitat Autònoma.
1976
El Reial decret 3118/1976, del 26 de novembre, signat pel rei d'Espanya, Joan Carles I, atorgà «reconeixement oficial a l'Institut d'Estudis Catalans com a corporació acadèmica, científica i cultural [...], l'àmbit d'actuació de la qual s'estendrà a les terres de llengua i cultura catalanes».
1978
L'article 3 de la Constitució Espanyola de 27 de desembre de 1978, després de proclamar en el número 1 que «el castellà és la llengua oficial de l'Estat» i que «tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la», disposa en el número 2 que «les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts» i afegeix en el número 3 que «la riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció». L'article 148.1, del text constitucional estableix que les Comunitats Autònomes podran assumir competències en matèria de «foment de la cultura, recerca i, si fa al cas, ensenyament de la llengua de la Comunitat Autònoma». També en el número 3 de l’article 20 de la Constitució, que disposa la futura regulació, mitjançant llei, de l'organització i control parlamentari dels mitjans de comunicació social de dependència pública, i garanteix l'accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, precisa que es farà respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d'Espanya.
1982
Llei Orgànica 5/1982, d'1 de juliol per la qual s'estableix l'Estatut del País Valencià.
1984
R.D.1888/1984, de 26 de setembre, pel qual es regulen els concursos per a la provisió de places dels cossos docents universitaris:
Artículo 2º. […] 2. La denominación de las plazas de la plantilla de profesorado funcionario será necesariamente la de alguna de las áreas de conocimiento a que hace referencia la disposición transitoria 1ª del presente Real Decreto. A tales efectos se entenderá por áreas de conocimiento aquellos campos del saber caracterizados por la homogeneidad de su objeto de conocimiento, una común tradición histórica y la existencia de comunidades de investigadores, nacionales o internacionales. [Annex de la Disposició Transitòria Primera: Catàleg de les àrees de coneixement. Les antigues denominacions “Llengua valenciana”, “Llengua i cultura valencianes” i “Lingüística valenciana” queden subsumides sota la denominació única legal de “Filologia catalana”]
1984
R.D. 2360/1984, de 12 de desembre, sobre departaments universitaris:
Art, 3º. A los efectos de creación de Departamentos […] son áreas de conocimiento las definidas en el apartado 2 del artículo 2º del R.D. 1888/84, relacionadas en el anexo.
1990
R.D. 1435/1990, de 26 d’octubre, sobre directrius generals pròpies de la titulació de Filologia Catalana:
Artículo único. Se establece el título universitario oficial de Filología Catalana, el cual tendrá carácter oficial y validez en todo el territorio nacional, así como las correspondientes directrices generales propias de los planes de estudios que han de cursarse para su obtención y homologación y que se contienen en el anexo.
1995
Ordre del Ministerio de Educación y Ciencia, de 29 de novembre de 1995, d’homologació de titulacions superiors de Filologia:
Primero.-Se incluyen en el anexo al Real Decreto 1954/1994, de 30 de septiembre, los títulos de Licenciado en Filología, Sección Hispánica (Valenciana) y de Filosofía y Letras, División Filología (Filología Valenciana), como homologados o equivalentes al título de Licenciado en Filología Catalana, que figura en el apartado IV del Catálogo de Títulos Universitarios Oficiales del referido anexo.
2005
El 16 d'abril de 2005 el Govern aprova un títol únic de valencià/català a les escoles oficials d'idiomes. El Consell anuncia que recorrerà aquesta decisió.
ANNEX 2. LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA VALENCIANA
LLEIS VALENCIANES VINCULADES AMB EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC
1979
Durant l’ etapa preautonòmica, instaurada en l’actual País Valencià pel Reial Decret 10/1978, de 17 de març, es dictaren el Reial Decret 2.003/1979, de 3 d'agost, i l'ordre de desplegament de 7 de juliol de 1979, regulant la incorporació del valencià al sistema d'ensenyament del País Valencià, normativa aquesta que tenint com a antecedent el Decret 1.433/1975, de 30 de maig, regulador de la incorporació de les llengües nadiues als programes dels centres d'Educació Preescolar i General Bàsica, era de caràcter conjuntural i transitòria en tant que la definitiva regulació de la matèria lingüística havia de ser obra de la futura Comunitat Autònoma.
1982
Llei Orgànica 5/1982, de 1 de juliol de l'estatut de 1982. El valencià és reconegut com a llengua oficial del País Valencià. “1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conéixer-los i a usar-los.” D'altra banda, l'article 34.4 de l'Estatut d'Autonomia atribueix al País Valencià la competència exclusiva en matèria de cultura, i l'article 35 de la competència plena en matèria d'ensenyament.
1983
Llei 4/1983, de 23 de novembre “Llei d'Ús i Ensenyament del valencià.”
1994
Ordre de 16 d’agost de 1994 mitjançant la qual el conseller Joan Romero (PSOE) proposava l’homologació de les certificacions de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià amb els de les entitats equivalents catalanes i balears.
1995
La Generalitat Valenciana deshomologa els títols de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i els títols equivalents de Catalunya i Balears
1997
Al setembre de 1997 s’activa l’anomenat pacte lingüístic i s’encomana un dictamen a un ens aparentment neutral, el Consell Valencià de Cultura.
1997
Resolució de les Corts Valencianes on es derogava el decret que atorgava a la Universitat a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana– la potestat de revisió dels textos escolars, l’octubre de 1997
1998
Dictamen sobre la llengua del Consell Valencià de Cultura de 13 de juliol de 1998.
“El nostre Estatut d'autonomia denomina “valencià” a la llengua pròpia dels valencians, i per tant este terme ha de ser utilitzat en el marc institucional, sense que tinga caràcter excloent. L'esmentada denominació “valencià”, i també les denominacions “llengua pròpia dels valencians” o “idioma valencià”, o altres, avalades per la tradició històrica valenciana, l'ús popular, o la legalitat vigent, no són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica. Totes servixen per a designar la nostra llengua pròpia la qual compartix la condició d'idioma oficial amb el castellà.”
“El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia”
1998
Llei 7/1998 de 16 de setembre de la Generalitat Valenciana de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998/7973).
2001
Decret 8/2001, de 27 de juny, de nomenament de la nòmina de vint-i-un acadèmics
2002
Decret 62/2002 del 25 d'abril, publicat el 2 de maig de 2002. Tracta sobre el requisit lingüístic per a l'exercici de la funció docent en l'ensenyament no universitari. Aquest document havia estat pactat amb els sindicats. En el document pactat apareixia com a títol acreditatiu del coneixement del valencià el títol de Filologia Valenciana o equivalents. El document finalment publicat eliminava la paraula “equivalents”.
2002
Decrets 39/2002, de 5 de maig, i 50/2002, de 26 de març que establixen el currrículum de l'assignatura Valencià: Llengua i Literatura d'ESO i Batxillerat en substitució dels vigents del 92 i 94. Consisiteix en l 'eliminació dels autors no nascuts en terres valencianes i la inclusió d'autors valencians poc rellevants.
2002
Ordres de 8 de maig 2002/4890 i 2002/4892 per les quals es feia pública la convocatòria d'accés als cossos docents de professors. Entre les titulacions que eximeixen de la prova de valencià no figura Filologia Catalana però sí la “Filologia Valenciana”, titulació inexistent. Està exempt de realitzar la prova de castellà qualsevol persona que tinga una titulació universitària expedida per una universitat espanyola.
2005
El 12 d'abril de 2005 el DOGV publica el “Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià” de l'AVL, aprovat el dia 9 de febrer de 2005.
“1. D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia...), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic», segons la terminologia del primer estructuralisme (annex 1) represa en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, que figura com a preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL. Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.
2005
El 13 d'abril de 2005 el Consell s'oposa a demanar el requisit lingüístic en les places d'atenció al públic.
2005
Projecte de reforma de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià. El valencià serà reconegut com la llengua pròpia del País Valencià. L'AVL apareixerà a l'estatut i les seues normes seran d'obligat compliment per les institucions de la Generalitat Valenciana. Per altra part el terme “Comunitat Valenciana” serà l'única denominació per a designar el País Valencià i serà intraduïble al castellà. Per una altra part seran necessaris dos terços per a canviar l'Estatut i l'AVL.
ANNEX 3. JURISPRUDÈNCIA DE L´ESTAT ESPANYOL.
RECULL DE SENTÈNCIES JUDICIALS QUE AVALEN LA DENOMINACIÓ DE CATALÀ O LLENGUA CATALANA PER A DESIGNAR AL VALENCIÀ, O BÉ LA CONSIDEREN SINÒNIMA O HOMOLOGABLE A LA DE VALENCIÀ O LLENGUA VALENCIANA I DE SENTÈNCIES EN SENTIT CONTRARI
1986
El 20 de juliol de 1986 la Universitat de València en un acord de la Junta de govern utilitza el nom de català per a referir-se al valencià. Açò és objecte de recurs per part de la “Asociación Cultural y Representación Alternativa Universitaria”.
1989
Sentència número 359/1989 del 18 maig, secció 2.ª de l´Audiència Territorial de València 19 maig 1989 dictada per la Sala 2.ª del Contenciós-administratiu, en el recurs núm. 1754/1986.
S'impugna l'acord de la Junta de Govern de la Universitat de València en què es disposa que la Universitat facilitarà als alumnes que així ho desitgen les classes de català necessàries per a obtindre la capacitat adequada que els permeta el seguiment de les classes impartides en català. S'entén que la subordinació de la Universitat a l'Estatut d'Autonomia l'obliga a reconéixer el valencià com a llengua oficial i amb aquesta denominació, sense poder denominar-se català. El TSJCV estima el recurs. Es considera que: “...d'ús obligat la denominació legal i oficial de la llengua i idioma valencià en l'àmbit de la Universitat de València”
1990
Sentència del Tribunal Suprem del 4 de maig de 1990, sala 3ª. S'impugna el decret del Consell de la Generalitat Valenciana que aprova els estatuts de la Universitat d'Alacant, en incloure entre les seues finalitats la potenciació de la llengua valenciana «acadèmicament català». Aquesta frase aclaridora, entén el TS que s'ha d'excloure per exigències de la seguretat jurídica, que requereix que les normes siguen clares per als seus destinataris, el que no succeeix amb aquella, en induir a la confusió amb un altre idioma.
1992
Sentència de la Sec. 3a de la Sala 3a del Tribunal Suprem, 20 novembre 1992, que, desestima el recurs d'apel·lació núm. 1473/1989. El Tribunal Suprem confirma una sentència de l'Audiència Territorial de València que recull els arguments de l'entitat Alternativa Universitària i declara nuls de ple dret l'acord de la Junta de Govern i l'article 7 dels estatuts de la Universitat de València. La raó de fons era que es pretenia realitzar cursos de català quan l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana fa referència únicament al valencià.
1997
Sentència 75/1997, del 21 d’abril, de la Sala Segona del Tribunal Constitucional, per la qual es resol el recurs d’empara núm. 3157/92 interposat per la Universitat de València:
Fundamento Jurídico 4. […] el párrafo segundo, inciso final, del art. 7 de los Estatutos de la Universidad de Valencia no hace sino optar por una de las denominaciones con un soporte de carácter científico, acogida en una norma reglamentaria dictada por la Administración general del Estado con la correspondiente habilitación de Ley, según se ha visto anteriormente [en referència al R.D. 1888/1984, de 26 de setembre]. […] el Acuerdo de la Junta de Gobierno de la Universidad de Valencia […] y el art. 7 de los Estatutos de la Universidad donde encuentra cobertura, vienen a establecer de consuno que la valenciana, lengua propia de la Comunidad Valenciana y, por ello, de su Universidad, podrá ser también denominada «lengua catalana», en el ámbito universitario, sin que ello contradiga el Estatuto de Autonomía ni la Ley de las Cortes mencionada al principio [Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 23 de novembre del 1983]. La Universidad de Valencia no ha transformado la denominación del valenciano y se ha limitado a permitir que en su seno pueda ser conocido también como catalán, en su dimensión «académica», según los propios Estatutos. No se rebasa, pues, el perímetro de la autonomía universitaria, tal y como se configura legalmente, y por tanto es indudable la validez de los preceptos en tela de juicio […]. Podrá discutirse cuanto se quiera sobre la pertinencia de que en el seno de la Universidad de Valencia se denomine indistintamente valenciano o catalán, pero, como ha quedado dicho, ello no contradice valores, bienes o intereses constitucionalmente tutelados y no vulnera precepto legal alguno […]
1998
Sentència del Tribunal Suprem del 16 de novembre del 1998, sala 3a. Resol un recurs plantejat per l'Ajuntament de Benifaió contra les sentències de la sala contenciosa administrativa del TSJCV que estimaven la impugnació d'un acord del ple d'aquesta entitat pel qual s'establia que els escrits i les publicacions en idioma valencià que l'ajuntament originara internament i els que anaren dirigits a òrgans o organismes que els pogueren rebre també en valencià, s'adequaren pel que fa a l'ortografia a les normes dictades per la secció de llengua i literatura de l'Academia de Cultura Valenciana. Un ciutadà va recórrer contra aquest acte municipal i la sentència de primera instància de la sala contenciosa, el va anul·lar sobre la base que cada administració pública havia d'adoptar les seues decisions i els acords en el marc de les seues competències. Aquesta sentència redunda en la qüestió i emfasitza encara més la manca de competència de l'administració local en l'establiment de la fixació de les normes ortogràfiques.
2004
Sentències núm. 330/2004, del 4 de març, i 393/2004, de 25 de març, del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, per les quals es resolen els recursos interposats, respectivament, per Acció Cultural del País Valencià i per les Universitats de València i d’Alacant contra les ordres del 8 de maig del 2002, de la Conselleria de Cultura i Educació, per les quals es convoquen, respectivament, concurs oposició per a l'ingrés en el cos de mestres i procediment per a l'adquisició de noves especialitats, i per a l’ingrés i accés als cossos docents d’Ensenyament Secundari, professors d’Escoles Oficials d’Idiomes, de Música i d’Arts Escèniques i professors tècnics de Formació Professional i procediment per a l’adquisició de noves especialitats:
“[…] no existe razón jurídica alguna que permita sostener que la titulación de Licenciado en Filología Catalana no constituya titulación suficiente, en las mismas condiciones que las titulaciones, diplomas o certificados, que se enumeran en los Anexos VII y X, respectivamente, de las convocatorias recurridas, para eximir de la realización de la prueba de conocimientos de la lengua valenciana, pues aquella Licenciatura avala sobradamente el conocimiento de la lengua de esta Comunidad, denominada oficialmente “valenciana” en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico “catalana”.
2004
Sentència núm. 518/2004, del 16 d’abril, del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, per la qual es resol el recurs presentat pel Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV) contra les ordres del 8 de maig del 2002, de la Conselleria de Cultura i Educació, per les quals es convoquen, respectivament, concurs oposició per a l’ingrés en el cos de mestres i procediment per a l’adquisició de noves especialitats, i per a l’ingrés i accés als cossos docents d’Ensenyament Secundari, professors d’Escoles Oficials d’Idiomes, de Música i d’Arts Escèniques i professors tècnics de Formació Professional i procediment per a l’adquisició de noves especialitats:
“[…] se declara contraria a derecho cualquier interpretación de las Bases a las que se ha hecho referencia, que conduzca al resultado de considerar que los aspirantes en posesión de la titulación de Licenciatura en Filología Catalana, u otros homologados a la misma, vienen obligados a someterse a la prueba obligatoria y eliminatoria de valenciano, debiendo entenderse, por el contrario, en las mismas condiciones que los que estén en posesión de las titulaciones certificados o diplomas que se enumeran en los anexos VII y X de las respectivas convocatorias.”
2005
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana número 158/2005, d'11 de febrer. El tribunal declara que cal impedir qualsevol interpretació de les bases de les oposicions de Secundària que impedisca l'exempció de la prova de coneixements de català als llicenciats en Filologia Catalana, els qual n'estan exempts en les mateixes condiciones que la resta de titulacions esmentades en les bases.
2005
El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana en sentència del 23 d'abril de 2005 accepta el terme “llengua catalana” en els estatuts de la Universitat Jaume I però refusa el terme “País Valencià”.
2005
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de 8 de Juny de 2005 per la qual reitera al consell la validesa del títol de filologia valenciana per a l'accés als cossos docents d'ensenyament no universitari.
2005
El 10 de juny del 2005 el Tribunal Suprem admet la denúncia del govern valencià contra el memoràndum de les llengües.
2005
El 8 de juliol de 2005 el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha reconegut a la Universitat d'Alacant el dret d'emprar el terme "llengua catalana" per referir-se a la llengua pròpia del País Valencià. Sentència 494 de la Secció Primera de la Sala del Contenciós Administratiu
La sentència respon a una demanda de la Universitat d'Alacant contra la Generalitat Valenciana, que havia suprimit l'expressió "acadèmicament català" dels estatuts d'aquella universitat, en pretendre que la denominació "valencià" era l'única que podia ser emprada.
2005
El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana en sentència del 30 de novembre del 2005 admet que la Universitat de València anomene català al valencià però refusa el terme “País Valencià”.
ANNEX 4. RESUM DE L'ACTUACIÓ DE L'AVL DES DEL 2001 FINS EL 2005
2001
Decret 8/2001, de 27 de juny, de nomenament de la nòmina de vint-i-un acadèmics
2002
Decret 158/2002, de 17 de setembre, del Govern Valencià, pel qual aprova el Reglament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). [2002/9996]
2002
11 de juny de 2002 Víctor de la Concha García, president de la RAE, afirma que el valencià és una variant del català. 3 de juliol de 2002 Ascenció Figueres presidenta de l'Acadèmia demana al president de la RAE que canvie la denominació del valencià al seu diccionari.
2002
Resolució 10/2002, de 4 d'abril de 2002, de la Presidència de l'AVL, per la qual es publica l'acord de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua adoptat en la reunió plenària del 25 de març de 2002, pel qual s'aprova el referent normatiu oficial del valencià. [2002/X3440]
2002
Resolució 12/2002, de 31 de maig, de la Presidència de l'AVL, per la qual es publica l'acord de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, adoptat en la reunió plenària de 20 de maig de 2002, en què es refon i es complementa l'Acord de 25 de març de 2002, pel qual s'aprova el referent normatiu del valencià, i s'emet dictamen sobre la consulta formulada pel conseller de Cultura i Educació per a l'aplicació de la Resolució 10/2002, de 4 d'abril, de la Presidència de l'AVL. [2002/A6019]
2002
Resolució 12/2002 de 31 de maig que fa pública una versió de l'acord de 25 de març de 2002. Referent normatiu provisional. Estableix que el programa salt 2.0 és oficial. No s'aproven la majoria de llibres de text presentats per al curs 2002-2003 perquè es fa una visió restrictiva i interessada per part de la Conselleria d'Educació.
2003
El 19 de desembre del 2003 el Ple de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar una “Declaració institucional sobre el nom i entitat del valencià i sobre la normativa oficial vigent”
1. La denominació de valencià és tradicional, històrica, legal, estatutària i, per tant, la més adequada al marc institucional.
2. Esta denominació no és incompatible ni ha d’entrar en contradicció amb altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep la llengua pròpia dels valencians.
3. El nom de la llengua i la seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils ni de cap classe d’instrumentalització cultural, social ni política, ja que això només contribuïx a fomentar la desunió entre els parlants, a dificultar la promoció del seu ús i a obstaculitzar la seua normalitat plena.
4. La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris. Les iniciatives que adopten els poders públics per a difondre el valencià fora del nostre àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l’AVL. En tot cas, estes han de garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica i s’han d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador.
5. En el moment oportú, l’AVL elaborarà un dictamen detallat i precís sobre les qüestions anteriors.
6. L’AVL demana a les institucions públiques ser consultada en tots els casos en els quals es legisle o es prenguen iniciatives sobre el valencià, en allò que afecte les competències legals que té atribuïdes.
7. Finalment, l’AVL recorda que el referent normatiu oficial de valencià, aprovat en els acords plenaris del 25 de març i del 20 de maig del 2002, està en plena vigència i que, per tant, totes les administracions públiques valencianes i totes les entitats privades que reben finançament públic tenen l’obligació de respectar-lo, d’acord amb l’article 5 de la llei per la qual es crea la institució.
2004
Acord del Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de 26 de març del 2004, pel qual s’aprova el document “Propostes per a un llibre d’estil que servisca de marc de referència a les editorials valencianes per a l’elaboració de materials curriculars en valencià”
S'afirma que “En molts casos és convenient començar usant en educació primària les solucions més habituals en el valencià modern, i reservar per a l’ESO la introducció de les altres variants, a vegades més antigues i sovint més generals en altres regions del sistema lingüístic.”
2004
El 25 Juny de 2004. Creació de la comissió encarregada d'elaborar un dictamen sobre el nom de la llengua. La idea d'elaborar un dictamen és per l'intent de separació del valencià i el català en les EOI per part del Govern.
2005
El 9 de febrer de 2005 L'AVL acorda el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i entitat del valencià.
“1.La llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix sistema lingüístic. Dins d'eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà d'acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.”
2003-09 DEBATABAT.CAT - Alguns drets reservats