autor/a: Col·lectiu Safranar    data: Diumenge 25 de juliol de 2010

Vist amb perspectiva, no podia haver anat d’una altra manera. El festival de Cantautors a Torrent d’enguany es plantejava com un homenatge a Raimon; i la gran figura de Xàtiva ja ens havia advertit: “al meu país la pluja no sap ploure…” I, efectivament, després d’unes setmanes de canícula, ens trobàvem que, ahir, uns segons més tard que Miquel Gil cloguera la seua actuació, la primera de la vetlada, amb un tema interpretat en conjunt amb Pep Gimeno “Botifarra” i la seua rondalla, les gotes, ben gruixudes, començaren a caure. Passàvem del goig més exultant a la incredulitat més absoluta en un tres i no res. Quina sort! I ben bé tampoc no va ser tan roïna, la sort. Pot semblar una paradoxa, però és una evidència que totes les situacions tenen un costat positiu. Perquè vàrem constatar una cosa que ja sabíem, però que ara ja no podrà tindre cap mena de contestació. El públic que, com a organitzadors, des del Safranar tenim el privilegi d’hostatjar cada a any a Cantautors és el millor públic del món. Hi hauria al voltant d’unes mil persones als jardins de l’Auditori (600 cadires demanades més una quantitat semblant a la gespa, apuntem per als Lynces de rigor). Mil persones que varen aguantar estoicament arrecerats a sota dels arbres i al hall tot el temps que vàrem haver de patir d’improvís esperant que si la pluja parava, que si podríem reprendre el concert, que si hauríem de buscar alternatives… I mil persones que ens varen dir una i altra vegada: No llanceu la tovallola! Endavant!

autor/a: Col·lectiu Safranar    data: Dijous 22 de juliol de 2010

El proper divendres 23 de juliol, a les 22.00 hores i als jardins de l'Auditori, el festival Cantautors a Torrent arribarà a la quarta edició amb una clara divisa: “Gràcies, Raimon!”. El concert vol ser un gran homenatge al músic de Xàtiva, després d'haver-se acomplit el 50 aniversari de la mítica composició Al vent. En aquest sentit, la Universitat Politècnica de València ha editat un disc de versions del xativí amb el títol “Gràcies, Raimon!”. Una gran part de les quals són inèdites, cançons enregistrades especialment per a l'ocasió per grups valencians de totes les tendències. Així doncs, aquest serà l'espectacle que oferirà enguany en el festival Cantautors a Torrent, que compta amb el patrocini de la UPV. De fet, els assistents tindran l'oportunitat d'endur-se una còpia del disc.Entre aquest grup de músics podem trobar Verdcel, que versiona Treballaré el teu cos i que ha dedicat enguany un treball íntegre a l’obra de Raimon, Petjades; Pau Alabajos, que va passar per l’estudi a enregistrar la versió d’Al vent que ja venia rodant des que xafà el primer escenari -i abans-; Miquel Gil, redescobrint-nos la faceta del Raimon que posava música als clàssics amb Só qui só; Rapsodes, sorprenent i portant al seu terreny del rap el Desig de cançons; Pep Gimeno “Botifarra”, també socarrat i il·lustrant-nos el deute que Raimon tenia amb la tradició del cant d’estil, i Rafa Xambó i Àlvar Carpi, que també s’enfrontaven a la immortal Al vent.

autor/a: Dolors Peris    data: Dilluns 19 de juliol de 2010

Títol: El meu Mikhael

Autor: Amos Oz

Editorial: La Magrana

L'any 1968 fou un any de catarsi mundial. Per a l'escriptor israelià Amos Oz, una de les veus més potents de les lletres hebrees, junt a David Grossman, de qui ressenyàvem en aquesta revista els dos darrers llibres que se n'han publicat en la nostra llengua i amb qui comparteix molts punts de vista, també fou un any catàrtic. Però a un nivell interior, personal. Va publicar el que fou el primer tret d'una necessitat profunda d'expressar les vivències, El meu Mikhael, que ara recupera La Magrana en dos nivells: com a obra literària vertaderament important a rellançar i com a homenatge a Eduard Feliu i Mabres, que ens deixà l'any passat i que fou el primer que traduí directament de l'hebreu una obra d'Oz a l'estat espanyol, l'any 1973.

autor/a: Jordi Puig    data: Dilluns 12 de juliol de 2010

Títol: Passos lleugers

Autora: Dacia Maraini

Editorial: Edicions 96

Acabe de tancar les cobertes d'un llibre que m'ha deixat glaçat; un llibre que parla d'una realitat que ja coneixem, que sabem, que intuïm. És un llibret, poc més de 50 pàgines, que aconsegueix remoure't els budells. Ara remire algunes pàgines, unes poques línies que he subratllat perquè m'han entelat els ulls, un criteri com qualsevol altre per emprar el llapis. “Aquesta era la llei del poble. També en les altres cases a les xiquetes i les dones els pegaven cada dia. De qualsevol lloc se sentien crits. Era normal rebre bastonades, quedar-se sense cabells, que les lligaren a una tanca de l'estable. Aquesta era la vida”. Us n'adoneu? La vida! No n'han coneguda d'altra; i el relat, cru i natural com el presenta Aisha, sona desgarrador. Com el relat del pare que ho justifica dient que “una ovella és preuada perquè dóna llet, dóna llana. Per a què serveix una filla?”.

autor/a: Dolors Peris    data: Dimecres 07 de juliol de 2010

Títol: L'última nit a Twisted River

Autor: John Irving

Editorial: Edicions 62

Fa unes setmanes parlàvem d'un narrador singular i que apostava per una creació total, una veu pròpia i una manera de fer la faena en què cada obra era un tour de force per a demostrar la vertadera ambició de contar una història. Es tractava de Thomas Pynchon. La mateixa definició prodríem aplicar-li-la a l'autor de qui ens ocupem ara, John Irving, tot i que els mètodes per assolir eixes fites no poden estar des de bon principi més allunyats. Si Pynchon deconstrueix -un verb massa massegat però que li escau perfectament al màxim exponent del postmodernisme narratiu- la seua trama, Irving fa tot el contrari, bo i emprant els mateixos mecanismes artesanals de la gran novel·la del XIX.

autor/a: Pau Alabajos    data: Dissabte 03 de juliol de 2010

Quatre anys han passat des que a València es va produir l’accident de metro més greu de la història d’Europa. Quatre anys porten els familiars i els amics de les víctimes reunint-se a la Plaça de la Mare de Déu, cada dia 3 de tots els mesos de l’any, des de novembre de 2006: això significa que han eixit al carrer quaranta-cinc vegades, que es diuen prompte. Quatre anys recordant les quaranta-set persones ferides i les quaranta-tres desparegudes en el sinistre, que no són, en absolut, una xifra asèptica en el titular d’un diari o una glacial estadística en l’informe de torn. Estem parlant dels germans, les mares, els amics, les filles, els marits de moltíssima gent que no oblida, que no pot oblidar.