Títol: El meu Mikhael

Autor: Amos Oz

Editorial: La Magrana

L'any 1968 fou un any de catarsi mundial. Per a l'escriptor israelià Amos Oz, una de les veus més potents de les lletres hebrees, junt a David Grossman, de qui ressenyàvem en aquesta revista els dos darrers llibres que se n'han publicat en la nostra llengua i amb qui comparteix molts punts de vista, també fou un any catàrtic. Però a un nivell interior, personal. Va publicar el que fou el primer tret d'una necessitat profunda d'expressar les vivències, El meu Mikhael, que ara recupera La Magrana en dos nivells: com a obra literària vertaderament important a rellançar i com a homenatge a Eduard Feliu i Mabres, que ens deixà l'any passat i que fou el primer que traduí directament de l'hebreu una obra d'Oz a l'estat espanyol, l'any 1973.

Hanna no vol el seu fill, sempre es troba allunyada de la realitat, envoltada en un món de somnis que només es trenca quan els efectes de la situació explosiva en què es troba el país acut a despertar-la (recordem l'anècdota que Oz acabà el llibre poc abans d'esclatar la guerra dels sis dies). Té una vida monòtona, que es relatada fet a fet i data a data, aspectes objectius, però, malgrat això, aspectes íntims en els quals la prosa poètica fa que contraste eixos detalls superficials i banals amb el personatge intimista, literari, sensible. Per fora freda i distant i, per dins, una persona convulsa.

En Mikhael, geòleg doctorand, és, tanmateix, pacient, solícit, sempre està diposat a tindre cura de la dona i el fill, no protesta, no es rebel·la. Aguanta tot el que li caiga al damunt amb la família com a principi. A pesar d'això, no genera empatia amb el lector, ja que no es troba a l'alçada de la protagonista. Es tracta d'un personatge gris per molt que la dona s'esforce a ser una mestressa de casa com cal, de l'època, amb l'únic objectiu de satisfer els desitjos socials de l'home i sacrificar-s'hi. Hanna, però, es troba fora de lloc. I això a pesar que ella s'havia casat per "amor" en una època en què els matrimonis arreglats eren la norma en la societat israeliana. Citant Zweig, ens diu "qui viu sense compte mor jove, cal viure amb prudència i evitar els extrems".

Així doncs, la sèrie de malalties, insomnis, evaporacions de la realitat, es poden interpretar com una necessitat interior de fugida de la realitat. En un moment del llibre ens diu "Que poc costa fer feliços als altres!", i nosaltres interpretem que difícil que és que ella siga feliç. El lector pateix aquesta contradicció i espera que reaccione, que trenque, que vaja a la recerca d'un afer (en el moment de publicació es parlà d'una Bovary israeliana). Tanmateix, Hanna només pot que refugiar-se en el seu interior, tancada en el seu cau.

Al principi del llibre, es veu que la parella ha de fracassar. Ella és una intel·lectual amb una base literària. Ell, però, ve d'una tradició científica. N'hi ha dos moments clau a la història en què aquesta disjuntiva es fa explícita. Ella intenta aproximar-se a ell, bo i explicant-se la seua visió de la vida, però ell és molt simple, no l'entén. Hanna cita el conte de la Ventafocs, veu que l'èxit d'una relació basada en uns detalls tan banals només es podria justificar per la ximpleria dels protagonistes. Continua: "Saps aquella cançó que fa 'pallasset bonic, vols ballar amb mi? Ballo amb tothom qui trobo pel camí'. Tu et creus, Mikhael, que amb aquesta resposta la noia queda satisfeta?". Ell intenta reaccionar, però és en va.

Una vegada hem assistit als fets, aquesta edició ens proporciona un epíleg en què Amos Oz, quaranta anys després, es torna a encarar amb el seu llibre. Oz es trobava en un quibutz; no tenia temps, però tenia la necessitat de donar-li veu a Hanna -el nom complet de la qual és Hanna Gonen, unes consonants inicials que, amb voluntat paradoxal, en hebreu signifiquen festa-. El fill és l'altre protagonista, però amb una una presència absent: és independent, juga sol, no fa soroll. Amb el rebuig mig amagat de la mare, ha de madurar a grans passos sense gairebé haver tingut una infantesa.

Ací és on podem enllaçar aquest llibre amb l'autobiografia novel·lada d'Amoz Oz, Una història d'amor i de foscor (2003). Si, en El meu Mikhael, Oz va sentir la necessitat de donar-li veu a Hanna, després de llegir aquest altre llibre no podem deixar de reconéixer els paral·lelismes que trobem entre les dues històries i podem entreveure la reaparició d'aquell fill. La catarsi, però, ja estava feta. Oz va aconseguir la reconcialició amb el seu voltant i les seues circumstàncies i, llavors, va poder deixar de parlar com a jutge, sinó que ho féu des de la compassió i l'amor. Oz expessa que la literatura és una escola de tolerància, que ell va començar des de la seua pròpia individualitat. Però que ha de continuar -i continua- cap a la col·lectivitat.