Títol: L'última nit a Twisted River

Autor: John Irving

Editorial: Edicions 62

Fa unes setmanes parlàvem d'un narrador singular i que apostava per una creació total, una veu pròpia i una manera de fer la faena en què cada obra era un tour de force per a demostrar la vertadera ambició de contar una història. Es tractava de Thomas Pynchon. La mateixa definició prodríem aplicar-li-la a l'autor de qui ens ocupem ara, John Irving, tot i que els mètodes per assolir eixes fites no poden estar des de bon principi més allunyats. Si Pynchon deconstrueix -un verb massa massegat però que li escau perfectament al màxim exponent del postmodernisme narratiu- la seua trama, Irving fa tot el contrari, bo i emprant els mateixos mecanismes artesanals de la gran novel·la del XIX.

L'última nit a Twisted River és, ja des de la tria del títol amb regust de gran clàssic, una novel·la que s'enfontra a contar el que sempre s'ha entés per una "bona història". És a dir, uns personatges que resseguim durant una època i les aventures i desventures dels quals ens marquen la seua evolució psicològica, és clar, però sobretot ens parlen de la història i del període en què viuen. I tot això no és altra cosa que el que es proposava la gran novel·la riu del XIX amb -tal com Irving reconeix com a influències- Charles Dickens, Thomas Hardy, Nathaniel Hawthorne, Herman Melville et alii. com a exponents. És antiquada, doncs, la tècnica, la narrativa, d'Irving? Amb aquesta plantejament, impossible.

Així doncs, Irving ha tornat a fer el que ja havia fet tantes vegades, com a Una dona díficil, per exemple: bastir un edifici narratiu amb la voluntat expressa de contar una història, una bona història, que és, doncs, on rau el geni de l'autor americà. Una història que es remunta a un esdeveniment tràgic que farà que pare i fill hagen de recórrer el país en fugida.

La localització temporal abraça els darrers cinquanta anys del segle XX per a mostrar-nos, com hem dit, les evolucions d'una societat americana que començava a patir canvis vertaderament profunds. No es pot entendre el neoliberalisme salvatge que va nàixer en la dècada dels vuitanta sense les arrels que va enfonsar en els canvis que es varen produir als cinquanta -no debades en aquella època començà una idealització en tots els àmbits de la cultura de masses dels anys cinquanta-. Foren els anys de l'eclosió de la cultura de la guerra freda i de la transformació de la vida ciutadana amb les mudances cap als suburbis. Un temps de contradiccions que varen anar evolucionant durant el temps que veia passar el segle. És la "nova frontera", com de la frontera amb el Quebec i, sobretot, de la mentalitat de frontera provenen els protagonistes i una història que funciona amb els mecanismes del western.

En aquest sentit, doncs, és molt important per a la caracterització dels personatges -més encara, del nostre "heroi"- la recreació, assaig i credibilitat de l'època en què es desenvolupa l'acció. Hi ha la joventut i la consegüent pèrdua, hi ha amor, hi ha sexe i hi ha violència, aspectes imprescindibles en una trama bastida per John Irving, però hi ha la contextualització en les evolucions segons els models culturals predominants en cada època. La indagació en els misteris de les relacions personals és un dels punts forts de la narrativa d'Irving; i en aquesta obra tampoc -i no podia ser altrament- no defrauda. Si més encara parlem d'un del grans llibres d'aquesta clàssic contemporani és, doncs, pel gran encert que ha estat l'elevació del particular d'un jove llenyataire d'una explotació forestal al New Hampshire a un nivell que admet més interpretacions de lectura i que s'encara amb les històries menudes que conformen l'anomenada gran història.