El Teatre Lliure ens ha ofert durant el cap de setmana la reposició de l'obra de Roberto Bolaño 2666, dirigida per Àlex Rigola.

Rigola va escollir en la majoria d'ocasions presentar-nos personatges narradors, és a dir, personatges que contaven allò que els havia passat a les pròpies vides o a les d'altres personatges que estaven en escena.

La proposta eren cinc hores de teatre, que corresponien aproximadament a les cinc parts en què està dividida la novel·la, amb descansos de 10 minuts i un de 20 entre les diferents parts. A les 8 va començar l'espectacle i va acabar a la 1 de la matinada. Personalment, crec que amb la tria de l'horari i el tipus de descansos es volia provocar incomoditat en l'espectador cercant l'empatia amb l'obra: sopar abans?, massa prompte; sopar en els descansos?, massa poc temps; havies agafat el ritme dramàtic en una part?, era el moment de fer el descans.

L'obra comença amb la reunió de quatre crítics literaris que estudien la figura de Benno Von Archimboldi, es presenten ells mateixos a través de la figura del literat i deixen moltes incògnites obertes sobre l'escriptor. Amb un discurs pràcticament narratiu obrin l'obra, realitzen una espècie de presentació: històries contades i escena bastant estàtica; tot i això, posa en situació al públic, ja que es creen algunes escenes de tensió dramàtica i la curiositat sorgeix tant per saber més coses d'Archimboldi com de les relacions entre els crítics.

Les tres parts següents estan situades a Mèxic: la història d'un professor universitari, la vida a la ciutat de Santa Teresa i les víctimes de Ciudad Juárez assassinades a les últimes dècades.  El desert ens transporta a Mèxic. El professor, la dona fugitiva, la filla aparentment innocent i el rector de la universitat són alguns dels personatges que continuen a la segona part el discurs narratiu encetat a la primera, encara que amb la introducció de més escenes. Aquesta falta de teatralitat no permet entrar a l'obra, submergir-se en el món dels personatges, l'esperança d'un trencament del discurs narrat de la primera part no arriba. Una caixa, oberta per la part frontal i situada al centre de l'escenari, i una pantalla, de les mateixes mides que la caixa i situada damunt, fan sentir l'ambient sòrdid de la ciutat de Santa Teresa: les discoteques, la nit, l'alcohol, la droga..., embolcallat pel món de la boxa; creen un ambient asfixiant que talla la respiració dels espectadors, capta totalment la nostra atenció i provoca una gran tensió. Les dones que ha sigut assassinades a Ciudad Juárez apareixen a l'escenari: els noms de les víctimes queda plasmat en la pantalla i un gran nombre de creus són clavades a l'escenari. L'escenificació d'una mort en escena, els crits i els gemecs d'una dona en el moment de la mort impacten i fereixen la sensibilitat al principi, però la duració i el micròfon que subjectava l'actriu amb la mà fa que la versemblança desaparega en un moment determinat; l'escena finalitza en un seguit d'acudits masclistes pronunciats pels representants de l'autoritat que van a alçar el cadàver.

La darrera part torna al principi, explica la vida d'Archimboldi i ens descobreix els secrets de l'escriptor. Arribem al final. L'interès decau totalment: la narració predomina, l'escenografia molt cuidada, però l'emoció no es troba enlloc. La figura d'Archimboldi no ha pres vida en cap moment.

La tercera part explosiva, transgressora i emocionant; pur teatre. La primera, la segona i la quarta tenien aspectes que estaven bé, però no arribàvem ni a comunicar ni a transmetre com l'anterior. La cinquena, tècnica i avorrida. Cinc parts, cinc històries, cinc posades en escena diferents, els actors desdoblats en diferents personatges; però mateix director i mateixa obra?