Títol: A contrallum

Autor: Thomas Pynchon

Editorial: Amsterdam

Thomas Pynchon pertany a una raça d'escriptors tan contradictòria i desconcertant com abocada en cos i ànima a la seua obra i, per tant, vertaderament escassa. Al seu món no existeixen les mitges tintes, la dedicació i l'ambició és total. El creador com a persona desapareix -literalment- per a deixar pas a la seua veu com a únic testimoni de la seua existència. De fet, Pynchon, com Salinger, és d'estirp maleïda, no es coneixen a penes retrats seus -una o dues fotos de l'època d'estudiant- i viu completament allunyat de la fira que envolta el món literari i d'altres més prosaics encara. Això sí, a diferència de Salinger, que va emmudir al mateix temps que ho féu Holden Cauldfield, i tot i que amb comptagotes, va lliurant les seues novetats a l'impremta.

Ara bé, donades les característiques de l'obra de Pynchon, és normal i precisa una digestió d'anys i panys per a amortitzar l'allau que suposa cada noveŀla. Es tracta gairebé d'un procés narratiu que es podria veure com si fóra una serp que engolira un elefant i després haguera de reposar la menjada. De fet, a continuació del que fou el gran llibre del nordamericà fins ara, Gravity's Rainbow (incomprensiblement sense traducció al català; és per això que cal lloar més encara l'editorial Amsterdam per portar-nos aquest autor a la nostra llengua), una monumental obra de gairebé mil planes que va ser publicada el 1973, Pynchon no va publicar cap més noveŀla fins al 1990 -tot i que hi va interposar un recull de contes, Slow Learner, el 1984-, Vineland, amb la qual va endinsar-se en les contradiccions i la solsida de la contracultura dels anys seixanta amb un missatge ambigu que és marca de la casa.

Posteriorment, varen passar huit anys fins que arribà Mason & Dixon, i uns altres huit per a tindre a les mans la noveŀla que ens ocupa, Against the Day, que ha hagut d'esperar quatre anys més per a aterrar a casa nostra amb el títol d'A contrallum. Més temps, de fet, que el que ha trigat el mateix Pynchon a lliurar Inherent Vice, el 2009, la que fins ara és la darrera obra publicada del nordamericà. Tanmateix, per les condicions narratives i la mateixa física de l'obra -mil dues-centes pàgines-, aquest fet semblaria completament inaudit.

I és que, fet i fet, estem davant d'una obra monumental. Pynchon, com a narrador, podem dir de manera metafòrica que es fa el milhòmens; és a dir, només té com a fita la literatura que porta a dins i vol expressar i no fa concessions a ningú ni a res. No hi ha cap mena de restriccions en l'univers de Pynchon. El nostre narrador no pensa en cap moment en models, en tendències. No té mai present la possibilitat de fer una història de cara a aconseguir les lloances de la crítica, de ser un referent ni tan sols per a un underground que l'idolatre com una mena de secta d'iniciats en possessió de la veritat absoluta i gelosos de no compartir-la amb ningú -tot i que, això, ja es dóna per descomptat amb la figura de Pynchon-. Menys encara està pensant en el públic per a servir en safata un bon best-seller -tot i que també les vendes no siguen minses-. Més aviat se'n fot de manera olímpica i, per això mateix, aconsegueix bastir una prosa que meravella.

En aquest cas, ens trobem davant d'una faula -és impossible trobar l'adjectiu per qualificar-ho- sobre l'Amèrica del tombant de segle entre el XIX i el XX. S'hi barreja ficció amb recreació històrica. Els discursos varien sense solució de continuïtat, adés ens trobem amb una ambientació de thriller com de sobte se'ns embarca en una comèdia vodevilesca. El narrador ens transporta com vol, i nosaltres ens deixem emportar, per una multitud de canvis de registre constants. Una quantitat enorme de personatges magistralment entrellaçats -n'hi ha que apareixen i desapareixen i tornen a aparéixer amb marges de centenars de pàgines-, entre els quals ens trobem d'històrics, de versemblants i de destarifats. I tot aquest monument edificat amb la literatura, la gran literatura, com a únic objectiu.