Estem tombats al sofà, ben junts, preparats per fer la migdiada; sempre t’ha agradat la facilitat amb què em coŀloque prop de tu. Et pose la cama sobre els teus malucs, és clar, no vull que et pese tant; el braç, també a sobre teu, intenta arribar fins l’altra banda del teu tors, i ho aconsegueix, però sense cap pressió. Aleshores intente, amb sinuosos i discrets moviments, que els meus pits s’acosten a la teua pell; estem nuets i tota jo estic en contacte amb tu. Estires el braç esquerre perquè em faça de coixí mentre mires cap al sostre, just uns segons abans de tancar els ulls. Ara ja et tinc, ja puc olorar-te, puc escoltar la respiració pausada i silenciosa que em fa sentir en pau, ja no hi ha res més ací; només tu i jo. T’agrada com em coŀloque, sempre m’ho dius. Bé, que siga així, com estem, bé siga d’esquenes, que xicoteta sóc, però que ràpid trobe la meua posició...

Però hui és diferent, hui estic decidida, ja no aguante més, necessite que m’escoltes perquè t’ho he de dir...Uns minuts més. Descansa, respira, dorm..

Estàs despert? T’he de dir una cosa...Sí, ara. Mira’m, bé, no em mires... Com vulgues... Només vull que m’escoltes, necessite contar-te, no vull que digues res, m’ho promets? Només vull que escoltes el que et vull dir, però no parles...

T’estime!