La mà tremolosa va baixar fins a la butxaca dels pantalons, amb paciència, sense pressa, amb tot el temps del món va treure la cartera. Aquella cartera era la mateixa que havia vist de xiquet quan els diumenges després de dinar l’avi el portava fins al bar per comprar un gelat, un gelat d’aquells de gel amb gust a llimona. Aquell gelat era una espècie de recompensa per haver anat a ajudar a l’hort, a recollir l’escassa palla que com sempre havíem segat aquell estiu o senzillament el desig d’un avi de comprar-li als seus néts un gelat, sovint d’amagat de l’àvia, coses d’avis.

Aquell dia però, només quedava la cartera, l’avi molt més envellit i el nét convertit en un home, lluny quedaven aquells dies d’estiu. El temps havia deixat el poble sense bar, sense xiquets jugant als carrers i aviat fins i tot sense avis. Els xiquets d’aquells estius tornen quan poden als carrers que els van veure créixer, passegen en silenci per ells tot recordant el lloc on van caure amb la bicicleta del cosí, el pedrís on van fer el primer petó o l’era on aquelles dones amb les cares plenes  d’arrugues, vestides de negre i amb un mocador al cap eixien cada tarda a cosir.

Encara no havia demanat que ja havia posat un bitllet de cinc euros damunt el taulell. Ell era així, no canviaria mai, no deixava que el seu nét el convidés.

- Posa’ns un pastisset! – amb veu decidida i una expressió que feia dies que no tenia l’avi s’adreçà a la botiguera. Des de que van tancar el bar la petita botiga del poble feia el servei d’aquest. Quan els avis es cansaven d’estar a casa o passejar pels carrers freds d’un hivern sovint massa llarg s’acostaven fins a la tenda, xerraven amb la botiguera, compraven alguna gola, que és com en deien de les llaminadures, i tornaven cap a casa a esperar que la nit vingués. Avui però, el motiu era diferent, feia dos mesos que el nét no passava pel poble i s’havia de celebrar, d’una manera senzilla, com tot en aquells carrers.

La botiguera va somriure, ens va mirar i va deixar damunt el taulell un pastisset partit en dues meitats, ja sabia el que havia de fer. Va cobrar i li va tornar el canvi picant-li l’ullet i mirant el nét de reüll. Aquell pastisset compartit, meitat per cadascú, era molt més que un dolç típic, venia farcit d’olors, imatges i cançons, i cobert de dues mirades de complicitat que es creuaven mentre engolien el temps que el destí els havia robat. Tots dos sabien que quedaven pocs pastissets per compartir, per això aquest tenia un sabor molt més intens que el de feia dos mesos.

Quan van haver acabat van sortir de la tenda i a poc a poc, sense pressa, van tornar a casa a dinar. Pel camí no deien res, un nus a la gola els impedia dir res mentre el vent traïdor els arrencava una llàgrima barreja de dolçor i amargor.