A DeBat a Bat tots els dies són el dia del llibre. De la mateixa manera que també el nostre calendari sempre ens marca, dia a dia i de manera permanent, 8 de març, 1 de maig, 25 d'abril, etc. Però també és cert que una festa com la de Sant Jordi és un patrimoni cultural impressionant i que, encara que moltes vegades només servisca per maquillar la preocupant indiferència cap a la lectura i cap a la cultura en general que manifesta la nostra societat, molt benvinguda siga una jornada en què el llibre, fet i fet, és l'absolut protagonista. Amb tots els peròs que calguen.

A més a més, des de DeBat a Bat tenim un àmbit d'acció global, a través de la xarxa, és a dir, la nostra pàtria -com diria el poeta- és la llengua catalana. Ara bé, és un projecte que naix des del País Valencià i, en aquest sentit, té una vocació d'incidència en la societat valenciana. Així doncs, per què no portar a aquest racó de món una tradició tan admirable com la de Sant Jordi? Cal recordar que es tracta d'una iniciativa que, en un principi, només tenia com a radi d'acció les rambles de Barcelona; però que, ara com ara, ja arriba a moltes de les grans ciutats del Principat i, fins i tot, comença a establir-se a Palma. Resseguint aquest camí, per què no fer-ne un símbol d'identitat de tots els Països Catalans? Que no eixiríem guanyant si a totes les nostres ciutats, des de Salses a Guardamar -per què no?-, tothom regalara un llibre i una rosa en un dia com aquest?

Així doncs, enguany encetem a DeBat a Bat una “tradició” que volem que es mantinga: fer el repàs de tots els llibres que hem ressenyat durant l'any -de Sant Jordi a Sant Jordi- perquè servisquen, d'alguna manera, com a brúixola per a guiar-se enmig de l'oceà de la lletra impresa.

Però, primer de tot, hem de fer una reivindicació a la feina en general que porta endavant l'editorial Riurau, una proposta independent capitanejada per un valencià, Jaume Ortolà, i establerta a la ciutat de Barcelona. Es tracta d'una aposta per la literatura en majúscules -i, així mateix, per la nostra llengua en majúscules-, tot portant traduccions amb el màxim rigor que es pot exigir. A DeBat a Bat hem ressenyat l'esplèndida nova versió del clàssic de Goethe, Faust, així com dues obres del romàntic alemany Heirinch von Kleist, el (re)descobriment de la prosa trepidant del Michael Kohlhaas i l'obra de teatre El príncep d'Hamburg, el batejat com a Hamlet alemany. D'una altra banda, també ens hem fet ressò d'una delícia llibresca en tots els sentits: el llibre de cuina El que es menjava a casa de Carles Ginès. Receptes sucoses reivindicades de la nostra tradició -que massa sovint oblidem cegats per un suposat cosmopolitisme mal entès- amb una presentació immillorable. Finalment, la posada en valor d'un gènere com el pamflet, amb la recuperació de dos clàssics tan lligats al seu temps com atemporals: Sentit comú de Thomas Paine i Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat.

Pel que fa a la narrativa, podríem començar esmentant una proposta de gran calatge i que potser estiga destinada a convertir-se en un clàssic contemporani: Tota una vida, de l'autor israelià David Grossman, de qui també podem gaudir d'una recopilació d'assajos sobre el fet d'escriure realment molt interessants, Escriure en la foscor. Per a retrobar-nos amb la catalanitat vista des de dalt dels Pirineus és imprescindible Un país de butxaca, del rossellonès Joan Daniel Bezsonoff. I seguint cap a la part insular del regne de Mallorques, l'edició crítica del tresor impagable de saviesa popular que és l'Aplec de Rondaies d'En Jordi d'Es Racó, pseudònim de la personalitat arrauxada de Mossèn Antoni M. Alcover. Canviant totalment de registre, un clàssic que sempre ens servirà com a antídot contra els abusos del poder, La rebeŀlió dels animals de George Orwell. I en les mateixes coordenades de pensament crític, però des de l'humor més corrosiu, Elianto d'Stefano Benni.

Així mateix, en el dia del llibre, què pot haver de millor que recomanar una història narrada des del punt de vista d'un llibre? Doncs vet ací Les desventures d'un llibre vagabund de Paul Desalmand. També des d'una visió onírica però compromesa podem trobar els Contes de la lluna absent, de la catalano-txeca Monika Zgustová. I resseguint el fil eslau, l'edició potser definitiva d'El manuscrit trobat a Saragossa del polonès Jan Potocki. Dos-cents anys després de la seua primera publicació, noves notícies dels manuscrits originals han pogut reescriure de tal manera la narració que podríem estar parlant de dues obres diferents, cadascuna amb les seues diferents virtuts.

2009 ens va deixar un Nobel sorprenent, ja que Hertha Müller no era molt coneguda fora de les lletres germàniques, però també sorprenent en el sentit que ha estat un descobriment de primera magnitud: el primer tast de la seua obra que ens oferí Bromera en les obres La bèstia del cor i L'home és un gran faisà en el món presagien molts més plaers literaris. Així mateix, l'editorial d'Alzira també va publicar l'obra d'un altre premi Nobel, el turc Orhan Pamuk. El museu de la innocència és una ambiciosa narració en la qual la ciutat d'Istanbul torna a ser la gran protagonista. Per a acabar amb els llibres que hem ressenyat de Bromera -i last but not least-, trobem L'abellerol mort, l'autor de la qual, Vicent Josep Escartí, entrevistàrem.

Finalment, acabem la narrativa amb diverses propostes. En primer lloc, l'esperat retorn de l'americana Lorrie Moore, qui amb Al peu de l'escala trenca més de deu anys de silenci des que publicara el recull de contes Ocells d'Amèrica. Més directament arrelat en les conseqüències de l'11-S és L'home del salt, del pes pesant Don DeLillo. També una noveŀla des d'una perspectiva política és Adam i Evelyn d'Ingo Schulze, que tracta l'ofegament de la vida quotidiana a l'RDA després que ja publicara una monumental obra sobre l'est alemany post-reunificació, Noves vides. Finalment, acabem el recull de narrativa amb l'escriptora francesa de noveŀla negra Fred Vargas, qui amb Un lloc incert ens torna a mantindre apegats a les fulles repassant una altra aventura del comissari Adamsberg.

Pel que fa a la no-ficció, podríem començar amb dos treballs periodístics: Crist amb la carrabina al coll, recull de reportatges del mestre polonès Ryszard Kapuściński als escenaris de Palestina, Amèrica Llatina i Moçambic; i Txetxènia, any III, en què l'autor Jonathan Littell, aclamat per Les benignes, ens mostra la tirania pro-russa que ha establer Ramzan Kadírov a Txetxènia i davant la qual l'opinió pública mundial mira cap a una altra banda. Un altre conflicte a la regió el trobem analitzat a Descens al caos, d'Ahmed Rashid, que se centra sobre el vesper d'Afganistan i les conseqüències nefastes que podria tindre per a l'estabilitat del Pakistan. És l'herència que ens ha deixat una ideologia d'intervencionisme nord-americà nefast i que mostra La fi dels neocons? Si més no, des del costat econòmic, aquesta és la tesi de Paul Krugman. I per a arranjar d'alguna manera Un món desajustat, les receptes del sempre interessant autor libanès d'expressió francesa Amin Maalouf.

També ens podríem endinsar en l'univers mig estrambòtic, mig surrealista, mig ridícul si no fóra perquè és real de La dreta espanyola a Catalunya, en el qual l'historiador Joan B. Culla ens relata els intents d'arrelar una formació com el Partit Popular al Principat, barreja impossible entre furibunds nostàlgics del franquisme i possibilistes que miren de trobar el seu lloc en un biòtop hostil. Finalment, diversos títols de les Publicacions de la Universitat de València. En primer lloc, la monumental obra sobre el costat fosc de la modernitat que suposa Fascistas i El lado oscuro de la democracia, del sociòleg Michael Mann, una aproximació a les ideologies que han donat cobertura teòrica als més brutals crims contra la humanitat. D'una altra banda, una anàlisi des de la politologia de La política lingüística dels governs valencians (1983-2008) realitzat per Anselm Bodoque, que posa negre sobre blanc la deixadesa i el menyspreu cap a la nostra llengua que han demostrat tots els consells d'aquesta restauració moderna de la Generalitat. Finalment, per a acabar amb una nota positiva, l'any 2009 la cançó emblema de tota una generació, Al vent, feia cinquanta anys i una tal efemèride li servia a Carles Gámez per a elaborar un treball com Al vent. Crònica d'una Nova Cançó, en què retia homenatge a Raimon, el gran cantautor de Xàtiva, al mateix temps que ens descrivia tota una època i els seus referents musicals.