La UAB sempre ha estat un somni per a molts estudiants de Batxillerat. Ha estat i continua sent un referent per a molts joves i no tan joves que pensen en la seua formació i en el seu futur laboral. Tot i això, tots sabem que no tot és el que sembla i que moltes vegades les coses són diferents del que semblaven inicialment.

Qui no ha sentit parlar de la UAB? Qui no té un cosí o un amic o un conegut que ha estudiat o estudia a la UAB? Segurament, ben poca gent pot afirmar no haver sentit parlar mai de l'Autònoma de Barcelona. Aquest és el cas d'un jove que tenia molt clar de ja feia molt de temps que volia estudiar molt per tal de poder accedir a una de les carreres més demandades pels estudiants, és a dir, periodisme -ara, no m'agradaria que els estudiants d'altres titulacions s'enfadaren per això-. La nota d'accés d'aquesta carrera sempre ha sigut molt alta, i no tots els que l'han sol·licitada han estat tan afortunats, ja que molts d'ells s'han quedat en la segona o la tercera opció de la pre-inscripció. Fins i tot, en molts casos, els futurs periodistes (i els que no ho seran) han tramès la sol·licitud en diverses universitats de diferents comunitats autònomes per tal d'ampliar el seu ventall de possibilitats. Així i tot, són molts els que no poden accedir-hi i s'han de conformar amb la resignació d'estudiar un altre tipus de carrera. D'altres, però, són tan afortunats que no sols poden accedir als estudis dels seus somnis, sinó que a més a més, tenen la sort (o més ben dit és el premi al seu esforç durant el seu pas per l'institut). També és cert, però, que en molts casos, l'esforç de molts que no hi accediran, a la formació desitjada, ha estat molt més gran que altres que sí que hi accediran.

D'altra banda, molts dels adolescents que iniciaran una nova vida a la universitat ho faran també sense comptar amb la presència quotidiana dels seus pares, la qual cosa indica d'una banda llibertat, i de l'altra responsabilitat –o no-. El cas és que en nombroses ocasions, el pas de l'institut a la universitat no significa sols un canvi i un progrés en la formació professional, sinó que també ho és, i molt significativament, a nivell de maduresa personal. D'entrada es tradueix amb el fet de conèixer gent nova, fer noves amistats, nous professores i professors, nou horari i, com no, nova vida. Una experiència com aquesta passa a totes les univesitats i, per descomptat, també a l'Autònoma. Ara bé, no fa falta que sigui el primer any d'universitat per haver d'experimentar això i, és més, hi ha gent que ho ha experimentat més d'una vegada. Podríem posar per cas totes i tots les estudiantes i els estudiants que han pogut accedir al segon cicle d'una titulació. El meu cas, per exemple, seria així: vaig estudiar els antics B.U.P. i C.O.U. en un institut petit de Morella, als Ports. La meua il·lusió sempre havia sigut estudiar periodisme i, si podia ser, a l'Autònoma -tot i que no descartava la possibilitat d'estudiar-la a València-; però si en l'Autònoma la nota de tall era de 7,6 a València era de 7,9 i, per tant, amb un 7 no vaig poder entrar en cap de les dues. Aleshores, l'opció més encertada era estudiar Filologia Anglesa a l'UJI, a Castelló, i així ho vaig fer.

Passats els anys i havent-me llicenciat en Filologia Anglesa, vaig poder entrar a la borsa d'interins del departament d'educació per a treballar de professor d'Anglès pels instituts de secundària i batxillerat del Vallès Occidental. Va ser en aquell moment quan em vaig plantejar l'opció de preparar-me la prova d'accés al segon cicle de Periodisme a la UAB, i això vaig fer. La sorpresa va ser el passat setembre, quan vaig veure que era apte i per fi podia matricular-me a Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona! Va estar molt bé, perquè, tot i no haver pogut accedir-hi anys enrere i fer els dos primers cursos -que normalment fa la gent-, finalment podia estudiar allò que sempre havia volgut i, a més, amb un bon nivell d'anglès. La part negativa de tot això, però, és que legalment no puc cursar assignatures que són fonamentals per a la formació de tot periodista, perquè he accedit al segon cicle. Puc afirmar que no es tracta sols de la meva opinió personal, sinó que els meus companys que han accedit al segon cicle de la mateixa forma que jo també ho pensen i, és més, els professors amb els quals hem pogut parlar-ne del tema també pensen que hauríem de poder estudiar assignatures de primer i segon que són bàsiques per a formar-nos. Per tant, des d'aquest article, faig pública la meua opinió –i estic segur que la de molts estudiants més- en relació a la Universitat Autònoma de Barcelona, tot i considerant tant els aspectes positius (prestigi, formació i experiència) com els negatius (prohibició i negació d'una formació bàsica als estudiants amb ganes d'aprendre i d'experimentar els estudis i la formació somniats i tan difícils d'accedir).

Com a conclusió, simplement afegiré que ningú no hauria de poder tenir el dret de negar la formació a una persona que la desitja amb tota la força i que li és difícil d'accedir, ja que potser aquesta persona no sigui especialment brillant professionalment, però és que mai no ho serà si no se li dóna la oportunitat i no se li permet, almenys, una formació bàsica i equitativa.