Per a les nostres passes hi havia un passat; és mort
fa centenars d'anys.
Els anys n'han esborrat el record
i l'han col·locat entre els morts.
Durant molt de temps hem cercat
els seus astres despareguts,
hem recorregut a l'impossible
per a tornar-li la vida.
Hem intentat, traspassant els segles,
fer-lo tornar al començament,
tot esperant recobrar els nostres sentiments,
i hem tornat amb les mans buides.
Hem travessat les tenebres,
franquejant allò impassible, immòbil,
excavant els ossos amuntegats,
i no hem trobat el que s'ha perdut.
Hi hem vist fronts
que no s'hi veien perquè eren cecs,
ulls entotsolats en la vida
silenciosa, perquè eren muts.
Hi hem vist restes de cors
embalsamats amb el record.
En va havien intentat retrobar
el sentit... eren restes.
Hi hem vist llavis buits
que no emetien planys ni sentien fam
i mans marcides, plegades,
la desgràcia de les quals no provocava llàgrimes.
Ens preguntem pel nostre passat
i ensopeguem amb un taüt.
Hi jau, sobre la tomba, el temps descolorat.
Regressem al calendari:
Es pot enganyar els dies?
I sentim cridar les restes
darrere del sarcasme de les xifres.
Veiérem el demà esperat
arrossegant la meitat paralitzada,
arrossegant la meitat menyspreada,
la meitat congelada, inerta.
Allí un llibre es tancava
i finalitzava l'antic cant.
Demà la vida germinarà
sobre les ferides del temps dolorós.
La veu de l'ahir es perdrà
en el remolí profund del temps
i sentirem en les nostres copes
el batec del somni que es desperta.
Poema de la iraquiana Nazik Al-Malaika (نازك الملائكة) escrit en 1949.
2003-2010 DEBATABAT.CAT - Alguns drets reservats