Es despertà a mitjanit, com sempre feia a aquella hora sense necessitat de despertador, empesa per la mateixa ànsia que li feia obrir els ulls cada matinada amb puntualitat. Dins seu, la reminiscència dels somnis que s'entortolligaven i l'atuïment dels sentits la varen fer dubtar uns moments de si realment estava desperta. I, de sobte, la inquietud que la son l'hagués traït la va fer desensopir; va mirar i remirar enmig de la foscor de la cambra esperant trobar algun senyal que li indiqués quina hora era, però fou debades,

Si que de baix del carrer li n'arribà el murmuri de veus, però això no era significatiu perquè aquell carrer no s'adormia fins a trenc d'alba, era ple de cafès on es feien tertúlies i de botiguetes, des del vespre fins a l'albada, gairebé s'hi sentia el mateix brogit. Els únics indicis pels quals es podia guiar eren les seves pròpies sensacions, talment un rellotge conscient, i pel silenci que omplia la casa, mostra fefaent que el seu marit no havia tustat a la porta i que, per tant, la virolla del seu bastó no havia colpejat els graons de l'escala.

El costum de despertar-se a aquesta hora li venia de lluny, el tenia des de molt jove i ara, en la maduresa, encara el conservava. Esperar el marit desperta perquè quan donés per acabada la vetllada i tornés a casa el pogués servir fins que s'adormís era una més de les obligacions de la vida marital.

Així doncs, i per tal de foragitar la temptació d'adormissar-se, s'incorporà i, després de pronunciar "En el nom de Déu, Clement i Misericordiós", va lliscar per sota el cobrellit i es posà dempeus. A les palpentes, guiant-se pel llit i després pel ventalló de la finestra, va arribar a la porta i l'obrí. Una claror vaporosa, provinent d'un llum que hi havia sobre la consola de la sala, la il·luminà. S'hi atansà calmosament, el va agafar, dementre se'n tornava a l'habitació, des de l'ull de la tulipa es reflectia al trespol un cercle de llum tremolenc i somort, tot envoltat d'ombres. Va deixar el llum damunt una tauleta que hi havia davant del sofà i l'habitació es va desentenebrir. Era una cambra àmplia i quadrada, de sostre alt amb les bigues vistes i un mobiliari exquisit: una catifa de Xiraz, un majestuós llit amb quatre columnes de coure, un armari gegantí i un llarg sofà cobert per un petit tapís de diversos estampats i colors.

La dona es va dirigir cap al mirall i s'hi va contemplar. Tenia alguns flocs dels seus cabells castanys embullats sobre el front i duia el mocador de cap, de color marró, arrugat i caigut enrere. Va desfer-ne el nus, se l'arreglà de manera que li cobrís bé els cabells i se'l tornà a anusar diligentment i curosa. I es va passar els palmells de les mans per les galtes per tal d'eliminar qualsevol rastre de son.

Començament d'Entre dos palaus, primera part de la Trilogia del Caire de Naguib Mahfuz. Traducció de Dolors Cinca. Edicions 62, 1996.