El dia clou la tanca del jardí
es renta els peus i vesteix el mantell
per a rebre la nit, la seua amiga.
El crepuscle avança lentament.
Té taques de sang als muscles,
a les mans una rosa
que és marceix.
L'aurora avança sorollosa.
Les seues mans obrin el llibre del temps
i el sol passa les pàgines.
Al llindar del crepuscle
el dia romp els seus espills
per a adormir-se.
Els moments són onades del temps.
Cada cos és una platja
El temps és vent
que bufa del costat de la mort.
La nit es corda la camisa de la terra.
El dia la despulla.
És l'alba:
al balcó les flors es freguen els ulls,
a la finestra
onegen les trenes del sol.
El dia veu amb les mans,
la nit veu amb tot el cos.
Si el dia parlara
anunciaria la nit.
Suau és la mà de la nit
en les trenes de la malenconia.
El dia no sap dormir
si no és a l'empara de la nit.
Li condediren a la meua tristor
ser una nit contínua.
El passat,
llac per un sol nadador:
el record.
La llum: vestit
que de vegades teix la nit.
El crepuscle: únic coixí
en què s'abracen el dia i la nit.
La llum només actua desperta.
La foscor només actua adormida.
Els somnis de la nit són fils amb què teixim
els vestits del dia.
Poema d'Adonis (Ali Ahmed Saïd Esber [ علي أحمد سعيد])
2003-2010 DEBATABAT.CAT - Alguns drets reservats
Quin poema més sensorial!