Veniu devers València amb els vostres genets!
Enllà, les nostres gents han caigut en desgràcia.
A les mesquites, ara esglésies, la crida a l’oració
s’ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua!
Com reviure el passat? Només són que ruïnes
els col·legis aquells on tothom recitava l’Alcorà!
El jardí que amb delit encantava els nostres ulls,
les arbredes verdejants, ja s’han secat i endurit.
Els paratges dels voltants ja no existeixen, aquells
que el vianant convidaven per romandre o passejar.
Un infidel ha vingut a esborrar tanta bellesa;
designat pel destí per a dur-li perdició,
desfer-la vol a trossos, i ni dorm ni reposa.
Veniu devers València amb els vostres genets!
Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
On les cases de València? On les veus dels seus coloms?
Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.
S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.
On aquells prats amb rius i arbredes verdes?
On els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables?
Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb el mar tot corrent per l’Albufera!
Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua...
Poemes d'Ibn al-Abbar traduïts per Josep Piera (Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Ed. 62, Barcelona, 1983)
2003-2010 DEBATABAT.CAT - Alguns drets reservats