Se sentien moltes veus, alguns que reien i d'altres que només parlaven. Aquell soroll em despertà. No ho vaig poder evitar i el meu caràcter xafarder volia saber qui hi havia al menjador que semblava xalar tant. Vaig encendre el llum menudet que tinc a la paret i, amb molta cura per tal de no ser descobert si la meua germana Mireia es despertava, em vaig enfilar a l'escala de fusta que connecta un llit amb l'altre i vaig descendir sigil·losament de la llitera. Un cop haguera eixit de l'habitació ja no hi hauria problema perquè allà baix estaven ocupats i no se n'adonarien de cap soroll a dalt. Òndia! Quin fred que feia! Em vaig esborronar en tocar de peus a terra, per això vaig agafar al vol la bata que em regalà la iaia Carme per l'aniversari i me la vaig nugar al coll, igualet que el Superman que vaig veure diumenge passat al cinema...

No sé quina hora era (el meu rellotge dels Power Rangers s'havia quedat a l'escritori i ja no podia arriscar-me a despertar la Mireia si entrava a per ell). Seria tard perquè recordava haver somiat almenys dues vegades des que ens vam anar al llit. Només em quedaven uns pocs metres per arribar al lloc determinat per procedir amb la investigació: un cantó obscur, entre el passadís i l'habitació de la mama en què la paret es ficava una miqueta cap endins (seran coses de la construcció que jo encara no entenc) i on jo hi cabia a la perfecció per poder observar sense que ningú m'enxampara.

Ups! Li he donat un copet al cotxet del Marc i per poc no cau de dalt baix... Uff! Ja hi sóc, però ara han callat, no hi veig ningú! On s'han ficat? Sent la porta com es tanca; algú ha marxat. Ara, ara hi tornen, ja hi veig la mama. Guau! Que guapa va! No li havia vist mai aquest vestit negre, tan brillant, i curt! Ei! Qui ets tu? I per què toques la meua mama! I la beses? Però ella riu, sembla xalar! La meua mama és només meua (i dels meus germans)! Tu no pots tocar-la. Veig borrós perquè les llàgrimes desborden per tot. La mama em va prometre quan el papa se'n va anar al cel que sempre estaria amb nosaltres, que mai ens deixaria. I ara què? Tant de bo no m'haguera despertat! Tant de bo no tingués companyia!