De nom Sant Miquel, d’origen hebreu “Mika-El”, que significa “qui com Déu?”. La seva festivitat se celebra el 29 de setembre juntament amb la de Gabriel i Rafel. La difusió del seu culte va ser en un principi només a orient, però a finals del s. V també es va difondre per tot Europa. És considerat el membre principal dels exèrcits de Déu; per tant, el príncep dels àngels en diferents religions com la jueva, la islàmica i la de les esglésies catòlica, ortodoxa, copta i anglicana.

És representat amb ales, armadura i espasa o llança, amb les quals es dedica a espantar el Dimoni. La imatgeria bizantina és la que sol recórrer a aquesta primera iconografia, en què la imatge de l'arcàngel duu generalment vestits de dignatari de la cort. Les ales són el principal atribut de l'àngel i procedeixen de la iconografia clàssica de les nikés o victòries alades, atribut incorporat a tota la imatgeria cristiana tant oriental com occidental. Per altra banda, en les representacions occidentals, Sant Miquel és habitualment representat com un guerrer tot poderós trepitjant el Dimoni o com l'encarregat de processar els difunts amb la balança de pesar les ànimes.

Aquesta darrera iconografia, ja que, segons la tradició ell prendria part del judici final, s'anomena la psicostasi, imatge heretada directament de la tradició de l'antic Egipte del Judici d'Anubis recollit al “Llibre dels morts”. S’hi explica que quan els difunts arribaven després de la dura travessia per l'inframón es trobaven amb Osiris, el Déu egipci dels morts. Aquí començava l'escena de la psicostasi. Davant de la mirada de 42 jutges divins i el propi Osiris, el difunt era sotmès a la més dura prova, en la qual Anubis procedia a pesar el seu cor, en un plat de la balança. A l'altre plat s’hi col·locava la ploma símbol de la justícia i veritat. Si el veredicte resultava favorable al difunt era recompensat amb la vida eterna. En canvi, si era a la inversa, el difunt era devorat pel terrible Ammit. Per tant queda ben clar que aquesta misteriosa iconografia egípcia va ser reutilitzada pel cristianisme, canviant només la figura d'Anubis per la de Sant Miquel, però amb els mateixos efectes pràctics. L'arcàngel, però, sol aparèixer acompanyat del Dimoni traïdor, intentant fer trampes en el judici de les ànimes estirant des d'un dels costats de la balança per tal d'assegurar-se més condemnats.

Trobem, doncs, diferents testimonis de com la mitologia cristiana adopta com a propis trets pagans tant grecs com egipcis que en algun cas es poden remuntar 3.500 anys enrere.