Una finestra a la realitat: la llengua política
12,80€
COMPRAR
0 €
PDF EPUB MOBI
Civada, blat, vinyes i abismes
11,92€
COMPRAR
0 €
PDF EPUB MOBI

//COMENTARIS
Lola: Dr. Floyd, on es Mister Hyd? Crec que te conoc? I se on vius Floyd
Rodolfo: Molt interesant la resenya , tinc molt d' interés en llegir el llibre i m'agrada molt l'autor Salutacions
Susanna: Has obert un altre horitzó de lectura i un bon debat social sobre com fer perquè la dona tingue un paper digne en la societat. I estic d'acord que totes les societats...
Lola: Gràcies per este article, les persones amb sensibilitat i conciència no oblidem i responsabilitzem als polítics d'aquestes pèrdues tan doloroses
: Que bonic!
què és? · enviar article
portada
[ARTICLE COMPLET]       Subscriure's a aquesta secció    Tots els articles
Sant Miquel

De nom Sant Miquel, d’origen hebreu “Mika-El”, que significa “qui com Déu?”. La seva festivitat se celebra el 29 de setembre juntament amb la de Gabriel i Rafel. La difusió del seu culte va ser en un principi només a orient, però a finals del s. V també es va difondre per tot Europa. És considerat el membre principal dels exèrcits de Déu; per tant, el príncep dels àngels en diferents religions com la jueva, la islàmica i la de les esglésies catòlica, ortodoxa, copta i anglicana.

És representat amb ales, armadura i espasa o llança, amb les quals es dedica a espantar el Dimoni. La imatgeria bizantina és la que sol recórrer a aquesta primera iconografia, en què la imatge de l'arcàngel duu generalment vestits de dignatari de la cort. Les ales són el principal atribut de l'àngel i procedeixen de la iconografia clàssica de les nikés o victòries alades, atribut incorporat a tota la imatgeria cristiana tant oriental com occidental. Per altra banda, en les representacions occidentals, Sant Miquel és habitualment representat com un guerrer tot poderós trepitjant el Dimoni o com l'encarregat de processar els difunts amb la balança de pesar les ànimes.

Aquesta darrera iconografia, ja que, segons la tradició ell prendria part del judici final, s'anomena la psicostasi, imatge heretada directament de la tradició de l'antic Egipte del Judici d'Anubis recollit al “Llibre dels morts”. S’hi explica que quan els difunts arribaven després de la dura travessia per l'inframón es trobaven amb Osiris, el Déu egipci dels morts. Aquí començava l'escena de la psicostasi. Davant de la mirada de 42 jutges divins i el propi Osiris, el difunt era sotmès a la més dura prova, en la qual Anubis procedia a pesar el seu cor, en un plat de la balança. A l'altre plat s’hi col·locava la ploma símbol de la justícia i veritat. Si el veredicte resultava favorable al difunt era recompensat amb la vida eterna. En canvi, si era a la inversa, el difunt era devorat pel terrible Ammit. Per tant queda ben clar que aquesta misteriosa iconografia egípcia va ser reutilitzada pel cristianisme, canviant només la figura d'Anubis per la de Sant Miquel, però amb els mateixos efectes pràctics. L'arcàngel, però, sol aparèixer acompanyat del Dimoni traïdor, intentant fer trampes en el judici de les ànimes estirant des d'un dels costats de la balança per tal d'assegurar-se més condemnats.

Trobem, doncs, diferents testimonis de com la mitologia cristiana adopta com a propis trets pagans tant grecs com egipcis que en algun cas es poden remuntar 3.500 anys enrere.



Comentaris (9)

LAIA
22 Febrer 2010 @ 03:08

Ricard, jo no ho hauria explicat millor.
Ricard
20 Febrer 2010 @ 18:21

Perdoneu que em clave pel mig, però el gòtic "valencià" realment no existeix. Existeix el que els historiadors han qualificat des de sempre com a gòtic "català" i del qual la vessant valenciana és de les més destacades, si no la que més. Allò de redefinir la catalogació i diferenciar "valencià" de "català" no deixa de ser el de sempre: evitar per a qualsevol cosa l'adjectiu "català" referit per a les nostres terres i, d'una altra banda, caracteritzar anacrònicament moviments desenvolupats en unes coordenades temporals com si respongueren als paràmetres de la nostra. De la mateixa manera que la denominació de segle d'or -que no deixa de ser una convenció del XIX perquè cada tradició nacional ofrenara les glòries pròpies-: Martorell, March i tota la colla escrivien català -i encara haurem de demanar perdó- i a les lletres a què pertanyen són les catalanes (i, evidentment, això és sinònim de valencianes). Resumint: el segle XV no és el XX ni el XXI i començar a trossejar entre territoris de cultura catalana en eixes alçades de la pel·lícula és absurd. salut!
cris
19 Febrer 2010 @ 20:32

Hola. La iconografía de San Miguel es un tema apasionante la verdad, lo he estudiado bastante últimamente y nunca deja de sorprenderte ciertas coincidencias e influencias. Respecto al gótico valenciano y catalán, si! hay muchas diferencias! El catalán, y el ejemplo que pones de Huguet, es mucho más flamenquizante, en Valencia se caracteriza por un arcaismo premeditado y es una mezcla entre la vertiente italiana (Starnina), parisina (Coene) y franco-flamenca (Marçal de Sax) que da como resultado un estilo pictórico propio y que gracias al cual se conoce al siglo XV como el siglo de oro de la pintura valenciana. En Valencia también se dieron tipologías únicas como el Retablo de Almas, que responde a una tradición apocalíptica y un clima religioso propio y en el que se vieron relacionados desde Eiximenis a Sant Vicent Ferrer o Sor Isabel de Villena. Bueno, la verdad es que este un tema increíblemente extenso y difícil de tratar por aquí! En lo relativo a los ejemplos, hay sobretodo uno que es increíble y que está en la National Gallery de Londres y es de Bartolomé Bermejo ("San Miguel triunfando sobre el demonio") que es para mi una de las joyas, si no la que más junto al retablo del Centenar de la Ploma del Victoria & Albert, del gótico valenciano.
LAIA
15 Febrer 2010 @ 20:17

a cris: molt diveritit! M'ENCANTA TROBAR GENT AMB LA QUAL PODER PARLAR D'ART ets una grata excepció! cel·lebro la teva participació oi tant!!!! Com sabràs un text didàctic i se que solc pecar d'aquestes coses no hauria de ser superior a 2000 paraules, jejeje les teves aclaracions son interessants però sota el meu punt de vista no les vaig considerar rellevants al moment d'escriure'l, perqué la motivació de l'article era destacar la diferenciació entre bizanci i occident a nivelll iconogràfic i la reiteració de la mateixa en difrents èpoques. Explica'm siusplau quins són els exemples de gòtic valencià (tot i que jo no considero oportuna tal diferenciació entre gòtic valencià i català i menys pel que fa a 1412, però bé, recordo una fantàstica assignatura que vaig fer aqui a valencia sobre gòtic la qual em va semblar una mica decebedora així doncs espero la teva informació, jo com a exemple de gòtic havia tirat per Jaume Huguet que com a bona principatina que sóc, és el que més domino) espero impacient les teves aclaracions i merci per fer d'aquest un espai més amé i de devat!
Carme
15 Gener 2010 @ 12:03

M'agradat molt llegir l'article, és molt interessant. Gràcies Laia i moltes gràcies a Cris per la teua aportació tant aclaridora, és molt enriquidora i interessant
laia
12 Gener 2010 @ 22:17

resulta molt interessant mirar precisament com i tantes característiques comunes entre religions, que impliquen una evident reabsorció i reelavoració de la mateixa idea , com el cas del cristianisme, l'islam i el món ebreu, puguin ser després capaces de litigis sobre terres santes, intentant exterminar el poble de les altres. reflexionem-hi.
cris
12 Gener 2010 @ 18:27

El Cristianismo también recoge de la religión griega la iconografía de la Psicostasia, no solo de la Egipcia. En lo referente a San Miguel matando al demonio hay que decir que también es una escena del Apocalipsis, en concreto del principio, cuando el arcángel, por orden de Dios baja a la tierra a matar al Anticristo. Las alas las lleva porque es un arcángel y se trata de una batalla aérea (uno de los elementos clave que diferencian su iconografía de la de Sant Jordi). Lleva armadura, espada o lanza y a veces escudo porque es un arcángel guerrero, y otro de sus atributos es el rostro bello, joven, imberbe, sereno y el cabello rubio y rizado decorado con una diadema o tiara preciosa. Te han faltado como imágenes grandes ejemplos del gótico valenciano que son auténticas joyas y obras maestras.
Lola
11 Gener 2010 @ 14:27

No m'estranya que hagen tants agnòstics entre els intel•lectuals, quant més aprofundeixes i mes saps mes t'adónes que totes les religions són el mateix contat a gust del futur consumidor, jo cada vegada sóc mes seguidora de la meua religió, jo i la meua consciència.
Mariola Miquel
07 Gener 2010 @ 20:49

Uff, crec que ara m'agrada menys el meu cognom...


Deixa el teu comentari
Nom: Escriu el codi de seguretat:


Llista d'autors