Dedicat a Praga

Devia ser per la influència de l'últim viatge que fa un temps vaig tenir un somni bastant kafkià que voldria narrar-vos. En aquest somni, anava jo buscant un lloc per perdre'm durant un temps, però perdre'm de debò, i em vaig endinsar per les regions de l'interior del país, arribant a zones aspres i terroses. Havia arribat a poblacions com Montenegrussa o Les Bòsnies Blanques, també a Arbequistan, i tothom em deia que encara podia perdre'm més, més enllà de l'autopista, com qui ha de creuar el Mississippi. Ho vaig fer, la carretera es feia més estreta i sense senyals, plena de matolls als costats. Després de molts revolts i alguna costera, deixava enrere la boira i m'endinsava en una petita vall balcànica, arribava a Azerviajan.

Em vaig instal·lar als afores per a tenir una millor perspectiva i reforçar la idea d'aïllament. En una petita agrupació de cases i granges, uns quants habitants havien sobreviscut vint-i-cinc anys (¡Felicidades!) a una resignada desentesa personal, oficial i postal, i a diverses mancances: anys sense llum, talls de l'aigua corrent, un camí que encara estava a mitges, sense senyalitzacions, etc.

En diverses aproximacions al poble vaig anar prenent notes d'aquell peculiar indret: per una banda comptava amb tresors com l'oli d'oliva verge o el braç de gitano, autèntiques perles de la zona que la fan única a tot el món, una zona que des del punt de vista geogràfic i humà, té moltes possibilitats de ser un punt emblemàtic en el panorama turístic, és clar, si sap aprofitar-les i no cau en la deixadesa o en la queixa contínua, doncs, per una altra banda, et trobaves que el puntal de qualsevol lloc, les vies de comunicació, venien representades per unes deixades carreteres a Kazajistelldans o a Les Bòsnies, o una antiquíssima pista de terra cap a Albajev o cap a Albiània, principal via d'arribada a l'autopista i al tren, on et trobaves amb una mitja carretera que bé semblava l'últim reducte d'una recent guerra fratricida. La manca de promoció faria que molta gent arribés al poble per casualitat, per què ja no hi cabrien més cotxes a l'entrada d'Albiània. Les desavinences entre pobles propers estan molt bé al bar, al futbol o als acudits, però a nivell administratiu, social i polític són inadmissibles per ridícules, inútils i injustes.

Les principals operadores de telefonia no tenien cobertura d'ADSL a la zona, així que molts habitants havien de renunciar al futur telecomunicativament parlant; l'arribada de la TDT, substituta de l'actual televisió, ni arribava ni estava garantida; de poc servia presumir de Sala de cinema si no es mantenien unes bàsiques condicions de projecció; les visites dels Mossos d'Esquadra al poble, perseguint camells, assaltants de cases o apunyaladors, cada vegada eren més habituals; pseudocaçadors de dit lleuger campaven impunement i sense respecte als animals ni a les persones; la Festa Major cada vegada passava més sense pena ni glòria, s'agrairia ni que fos un únic acte que fes trempar el jovent dels pobles de la regió, més enllà de la típica botifarrada.

A les botigues, als bars, al carrer, molta gent parlava d'un mateix monotema: el pantà. Es veu que feia anys que s'estava il·lusionant la gent amb l'arribada d'un pantà que tot ho arreglaria i que tot ho perdonaria, com el manà diví o el setè cel, i que cada vegada estava més a prop. Recordava l'ase rere la pastanaga i em preguntava si aquella gent tenia dents, si s'havia estat preparant de debò per aquell esdeveniment i si sabria aprofitar-ho com calia en un benefici general, just i de futur, o bé si ja s'havia instal·lat tant a fons el virus de la desconfiança i el “campi qui pugui”, que aquest pantà seria només motiu de menjar de voltors a costa del que sigui.

Mentre esperaven que un cop d'aire fes arribar la pastanaga, a Azerviajan s'anaven deixant de banda moltes fites aconseguides o per aconseguir: la zona de les Besses tenia unes possibilitats enormes que sovint es deixaven passar; les piscines ja no semblaven ni l'ombra del que havien estat i havien passat de ser el símbol de l'arribada de l'aigua al poble a ser una autèntica vergonya; per qualsevol muntanya veies aparèixer cada dia, com si fossin bolets, noves cases o fins i tot immensos xalets de dubtosa legalització (almenys els bolets són naturals, ecològics i decorosos amb el paisatge); això sí, si intentaves comprar-ne una, més barat et sortiria un pis a la capital.

Sobtava veure com mancava tanta gent jove originària del poble, que voltaven el món però no tornaven al born, i pensava que alguna cosa havia fallat, és clar que la situació del món rural és la que és, però molts altres pobles havien sabut capgirar aquesta situació, imaginant, estudiant i posant en funcionament alternatives, siguin industrials, turístiques, culturals o d'altra mena, que enganxaven no només laboralment sinó també en el temps d'oci.

A nivell polític, havien passat uns mesos de les últimes eleccions amb canvi de govern inclòs, els sortints deien que ells havien fet el que havien pogut i que ara ja no podien fer res, els entrants rebatien que primer s'havia de refer el passat i que això portaria temps, i així anaven donant tombs d'una banda a l'altra sense avançar. Si res és més mesquí que la traïció o la covardia, encara ho és més en un càrrec públic. No se n'adonen que hi ha vida més enllà del seu melic? Que un poble no és com l'illa de La Roca o de Lost, que són prioritaris conceptes com el benestar, la unitat i la sensibilitat de tots i cadascun dels que hi viuen o, simplement, hi estan de pas; així com la capacitat per portar la nau a bons ports, establir relacions, promocionar-se i progressar adequadament.

O és que potser a la gent ja li anava bé? Em costava de creure, però potser cadascun del habitants havia de començar per aquí, parafrasejant a Kennedy: “no ens preguntem què vol el nostre poble per nosaltres, sinó què volem nosaltres pel nostre poble” i si a més de “voler”, “ho féssim”, sens dubte que qualsevol persona podria arribar a estimar se'l. En un clima tan catastròfic, era coratjós veure petits detalls particulars com un bar més modern, una activitat més atractiva, un negoci més creatiu, un cultiu més arriscat o una relíquia ben restaurada, que intentaven donar un altre aire al poble i demostraven que era possible progressar d'acord amb els nous temps sense haver de marxar. Per sort, encara hi ha prou gent d'aquesta mena (si us plau, no defalliu!).

Amb aquests i altres pensaments marxava d'Azerviajan, amb la intrigant esperança de tornar en un altre moment i veure com anaven les coses. Esperava el tren cap a Barcelona, allà em trobaria apagades de llum, carrers enfonsats, trens aturats i avions amb retard, però això ja era una altra història i un altre article. El xiulet del tren em va despertar, llavors em vaig adonar que tot havia estat un malson… o no.