Probablement aquest siga l'article més desagradable per a mi de tots els que he escrit i, potser, dels que escriuré. I ho és perquè toca un tema que, hui, que fa tres anys del pitjor "accident" de metro que hi ha hagut a Europa, és molt complicat de mesurar. És molt complicat de no traspassar la línia que implica fer política amb una tragèdia. Els que actuen així mereixen tot el meu menyspreu. Però mereixen encara més el meu menyspreu els responsables del Partit Popular, a qui jo, ací i ara, acuse d'haver gestionat de manera penosa tot aquest afer. Són ells qui han fet política amb la tragèdia. De manera absolutament vergonyosa, infame i, el que és pitjor, inhumana. Perquè em cau la cara de vergonya aliena i em fa molt malícia de veure com actuen.

I com actuen? D'entrada d'una manera molt evident: a qualsevol que els diga qualsevol cosa referent a aquest succés l'ataquen amb els pitjors insults de politització de les víctimes que n'hi haja. (Creu el lladre que tots són de la seua condició? Senyors del PP, nosaltres no fem com vostés a Euskadi). Però la realitat és molt, molt, desagradable. I l'amaguen. No volen enfrontar-la. I qualsevol que la recorde, l'insulten.

Doncs bé, jo la vull recordar. Tots els que ens hem passat mitja vida en la línia 1 del metro ho sabíem. Lamentablement, no ens va vindre del tot de nou un accident com el de fa tres anys. Era la crònica d'una catàstrofe anunciada. La seguretat del metro era vergonyosa. El manteniment, senzillament inexistent. Les carraques més cridaneres que hi circulaven, curiosament, varen ser apartades al dia següent. Fins i tot recorde un fullet que vaig llegir de protesta en una de les nombroses vagues sindicals (tots els anys, per falles, n'hi ha una; però, és clar, la culpa la tenen els treballadors) en què el metro prenia forma de taüt. Més d'un parell d'anys abans del 2006.

Però ací ningú no dimiteix ni dimitirà mai. L'infame García Antón, conseller llavors d'Infraestructures, isqué de seguida aquell matí "prepapal" del 3 de juliol de 2006 a dir que la seguretat era "perfecta", però que la millorarien. (Pregunta, com collons es millora una cosa "perfecta"?). I hui encara ix en premsa que, tres anys després, la línia 1 encara no té el sistema de seguretat que es va prometre. Es féu una comissió en les Corts que durà menys de dos dies. Sí, dos dies. El PP no acceptà pràcticament cap ni una intervenció d'algú que els poguera dur la contrària. El culpable? Doncs tira-li la culpa al mort: el conductor que no es podia defendre. No tenen vergonya.

Com tampoc no té vergonya el senyor -per dir-ho d'alguna manera- García Gasco, qui l'any passat va posar tots els entrebancs que va poder perquè els familiars celebraren una missa en la catedral en record de les víctimes. Una postura que només diré que dubte que siga molt cristiana. Com tampoc no crec que siga massa cristià el "molt honorable" -em fa angúnia anomenar-lo de la manera protocol·lària hui- Francisco Camps, home de missa diària, però que no ha tingut ni una estoneta en aquests tres anys ni tan sols per a rebre als familiars de les víctimes i tampoc per a vindre a Torrent. No tinc paraula per a qualificar aquest comportament. Però millor: es qualifica sol.

I, en fi, açò és una mostra. Al web de l'associació de víctimes del metro es pot llegir la quantitat de greuges que han hagut de suportar i que, realment, fa vindre molta mala sang. Moltíssima. Només puc tindre que la màxima admiració per una gent que, tots els 3 de cada mes, es troben a la plaça de la Mare de Déu per reivindicar que encara no s'ha fet justícia. I només reben que els menyspreu per part dels governants valencians. M'abstinc de qualificar-ho.

Per tant, jo acuse el PP de fer una política rastrera amb les víctimes del metro. De no tindre la menys mínima vergonya en la seua voluntat totalment pantagruèlica de poder. De no tindre ni tan sols un gest d'humanitat. De no poder perdre la imatge de poder totalitari que s'esforcen a donar per una escletxa d'humanitat. Patètic. Si és que en tenen, que la seua consciència els jutge. Jo, després d'aquest text desagradable, la tinc ben tranquil·la.