"...Viure i deixar de viure són solucions imaginàries.

L’ existència està en un altre lloc".

Manifest del Surrealisme (1924)

El primer manifest del surrealisme gira al voltant de la pràctica de la poètica, relacionant-la directament amb el concepte d’imaginació que segons l’autor queda relegat o esclavitzat en favor de la suposada felicitat dels homes. Una felicitat que no seria ni plena ni real donada la pèrdua irrecuperable de la facultat d’imaginar, per tant, de “...l’única aspiració legítima...”,la llibertat.

La imaginació està subjecta a unes convencions o normes socials, durant la infància no reconeixia aquests límits. Però, a partir d’un moment determinat, un colp no fa més que complir una funció subordinada, abandona l’home. Sense la imaginació, l’home no pot accedir a idees amb profunditat i es converteix en un ésser incapaç que s’ha donat íntegrament a unes necessitats pràctiques. Un excés d’imaginació pot ser contraproduent, ja que, de la mateixa manera que l’abandonament d’aquesta, pot produir una manca de llibertat, però, aquesta de signe físic no espiritual. La imaginació pot dur a saltar-se les normes socials de manera que sigui considerada bogeria. Un boig és “...la víctima d’una imaginació.”? La por a la bogeria no ens ha de fer perdre la imaginació.

Breton creu que "...l’actitud materialista no és incompatible amb una certa elevació intel·lectual", ja que per ell és poètica i resisteix contra certes tendències de l’espiritualisme. Implica la fi de les frustracions cap a l’home. En canvi, una actitud realista, ens remet cap el positivisme, la qual cosa implica una hostilitat cap a l’elevació intel·lectual i moral. Aquesta actitud seria el resultat de la mediocritat i de l’odi i tindria la seva base en les notícies periodístiques per tal d’agradar fàcilment al públic.

Una de les poques conseqüències bones d’aquesta actitud realista seria l’abundància de les novel·les. Tot i que aquestes solen ser plenes de descripcions, poc originals, evitant la col·laboració del lector. La imaginació del lector no pot acabar de formular certs aspectes, ja que se li dóna tot perfectament detallat. Solen estar plenes de tòpics i de moments de narració que no contribueixen a donar cos a la història i molt menys a participar d’una finalitat estètica. Breton pretén que “...la gent calli quan deixi de sentir...”.

Els procediments lògics s’apliquen a la resolució de problemes d’interès secundari. La part racional absoluta només pot lligar-se a fets de la nostra experiència i l’ordre lògic en queda fóra, però protegit pel que entenem com a sentit comú. Breton explica que els descobriments de Freud són de gran importància per tal de portar les investigacions més enllà de la pura realitat. Impliquen una labor crítica cap els somnis a causa de l’escassa atenció que han rebut sempre. Quan l’home es desperta, té un dèbil record del somni, ja que la memòria el priva de tenir una gran transcendència. El somni queda relegat al parèntesi i mai no és considerat de la mateixa importància que el temps de vigília.

El somni esdevé “...la representació fragmentada de les realitats...” i la memòria li produeix llacunes. Breton creu que gràcies a la voluntat es podrien arribar a coordinar i, si això fos possible, es podria arribar a ser un filòsof en els moments de somni: “... un filòsof dorment...”. El moment de vigília és un període de desorientació d’interferència entre somni i somni, on l’equilibri de l’esperit és sempre relatiu i subjectiu. L’esperit està plenament satisfet quan dorm, per això despertar comporta una ruptura. L’estudi del somni implica l’ús d’una disciplina de la memòria i l’harmonia entre els dos estadis. El resultat d’aquest estudi seria la realitat absoluta, la qual podríem anomenar sobrerealitat o surrealitat. Ara bé, on és la frontera entre el somni i la realitat?

“...El que és meravellós és sempre bell, és més, només el que és meravellós és bell...”, tot i que el que és considerat meravellós no és sempre igual en totes les èpoques, s’esdevé com la revelació de la veritat universal de la qual nosaltres només podem copsar els detalls. Segons Breton, és la poesia la que duu en si el que és meravellós, practicar-la permet una compensació de les misèries, creu que “...en el futur la poesia decretarà la mort dels diners (...) preocupem-nos sols de la practica de la poesia.”

Impulsat pel desig de superar obstacles va buscar la millor manera de fer poesia, la que s’adeqüés més a l’estat especial de l’esperit que cercava: “...em vaig donar a mostrar una immoderada atenció a les paraules...”. Sopault i Breton van dedicar-se a practicar l’escriptura del pensament, el que més endavant s’anomenaria escriptura automàtica. És en homenatge a Apollinaire que li donen al nou gènere el nom de Surrealisme.

Breton explica el surrealisme com si fos una definició de diccionari: “SURREALISME: substantiu, masculí. Automatisme psíquic pur pel qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intenció reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral.”. També li dóna una definició enciclopèdica i tot seguit fa una llista de qui es pot considerar surrealista a l’època. En aquesta llista creu que s'hi podrien incloure artistes del passat com Dante, Shakespeare, Swift, Sade, Hugo, Poe, Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Perse i Roussel. Després parla de Desnos, donant a entendre que possiblement sigui el que està més a prop del Surrealisme, en aquell moment, ja que segons Breton “...llegeix en si mateix com un llibre obert, i no es preocupa de retenir les fulles que el vent de la seva vida s’enduu.”.

En el surrealisme poètic l’autor és només un simple interlocutor entre pensament i llenguatge escrit. Aquest automatisme mental aporta lucidesa i instrueix els homes. El surrealisme actuaria sobre l’esperit creant un estat de necessitats, esdevenint un paradís artificial que crea dependència com si fos una droga refinada.

Segon manifest del Surrealisme (1930)

El surrealisme, segons Breton, “... pretenia la provocació, tan a nivell intel·lectual i moral, una crisi de consciència (...) aconseguir aquest resultat és l’únic que pot determinar el seu èxit o fracàs...”. El surrealisme declara que pels seus propis mitjans pot alliberar el pensament, dotar-lo de plena comprensió i de la seva puresa original. Inicialment, aquest gènere només prenia partit en l’àmbit poètic, tal i com es deixa clar en el manifest del 1924, però acaba prenent part de la lluita social, fet que fa que molts pensin que això el durà pel mal camí. Apliquen l’enfocament del concepte revolucionari i els objectius d’aquest als problemes de caràcter sistemàtic de l’estudi surrealista com ara l’amor, el somni, la bogeria, l’art o la religió. Es tracta, doncs, d’utilitzar el mètode dialèctic, en la seva forma hegeliana.

Es defineix l’acte més pur del surrealisme com “ ...sortir al carrer, pistola en mà, i disparar a l’atzar, mentre et deixin, contra la multitud”. L’autor no s’amaga del fet que es tracta d’una provocació que segueix perfectament les directrius del que es defineix en aquell moment com a Surrealisme. Escriure aquestes línies en aquest moment de crisi en què intenta defensar la seva concepció i ideologia contra tot un seguit de critiques força nombroses, és una clara postura d’atac, una declaració de principis. És evident que aquesta és una resposta o una envestida dirigida a les crítiques fetes directament contra Breton o el grup surrealista. Aquestes critiques procedien des de tots els àmbits però en especial dels membres que havien “abandonat ” aquest grup. Molts dels artistes que apareixien al manifest de l’any 1924, en el moment de fer el segon manifest es troben fora del grup; però no només això, sinó que, pel que ens deixa ben clar Breton, hi ha un greu problema de friccions amb entre ells: “...crec que suposaria certa ceguesa mística el fet d’infravalorar la dissolvent magnitud de la permanència d’aquests traïdors entre nosaltres”. Sembla ser que les desavinences entre els artistes i la radicalització de les postures van ser un fet evident que va degenerar en expulsions i trencaments entre els membres de l’àmbit surrealista. Amb l’únic que es mig disculpa és amb Tzara: “...tingué un gest infortunat, el qual nosaltres interpretàrem erròniament (...) l’actitud intel·lectual de Tzara ha estat sempre honrada...”.

En el moment de la publicació d’aquest segon manifest, s’estava conformant un segon grup surrealista. Aquest hauria sorgit dels artistes que ja no formarien part del primer, al voltant de la figura de M. Bataille “...de nou es reuneixen tots aquells a qui una tara o una altra va apartar de la seva primera activitat definida”. D’aquesta voluntat de reagrupació, Breton no parla massa bé i pel que fa a M. Bataille tampoc: “...raona com si tingués una mosca al nas (...) amb l’ajuda del petit mecanisme que duu dins del cap i que encara no esta totalment desajustat...”.

L’activitat psíquica produeix articles aliens a les idees de responsabilitat i de vida passiva de la intel·ligència, com són l’escriptura automàtica i els relats de somnis. L’escriptura automàtica ha de permetre endinsar-nos en les profunditats de l’esperit de l’home, sense prescindir de la crítica freudiana de les idees.

El Surrealisme exigeix als que l’integren que aportin una consciència nova respecte als estats d’ànim anomenats artístics. L’estudi del mecanisme de la inspiració n'és la base. El dubte regeix en si hi ha o no hi ha inspiració? La presencia de la inspiració es demostra amb una possessió total de l’esperit. Hi ha moments que l’home és pres d’una emoció més forta que ell. És la inspiració. El surrealisme pretén reproduir aquest estat de manera artificial.

L’estudi de l’esperit pretén també dotar dels mitjans per a ser capaç d’alliberar la imaginació “...mitjançant la llarga, immensa i raonada pèrdua de tots els sentits i tota la resta.” El Surrealisme ha de ser com la recreació d’un estadi d’alienació mental, que no constaria només d’una reagrupació i redistribució de paraules d’imatges visuals. Va més enllà de la poètica, que era definida en el primer manifest com la base i la pràctica del Surrealisme. En aquest segon manifest s’entén l’operació surrealista com una asèpsia moral. Cal evitar el fet de pensar que certes coses són i que d’altres per altra banda no són, aquestes han de confondre’s dins els seus límits per tal de resultar productives pel Surrealisme i que aquest conservi la seva integritat.

Finalment s’exposa una nova llista d’integrants al grup surrealista, solidaris i partícips de les idees d’André Breton. Aquests expliquen la seva intenció de col·laborar en l’elaboració d’una revista anomenada “ El surrealisme al servei de la revolució”.

Per a veure una altra cara del Surrealisme, en especial pel que fa a la figura de la dona, cliqueu aquí: article d'Alicia Dujovne Ortiz per a LA NACION "Escandalosamente ellas, las surrealistas"