1. Introducció

Aquest treball tracta sobre la tràgica Guerra ocorreguda a Almansa el 25 d’abril de 1707. El dividirem en tres grans blocs: antecedents a la batalla, la batalla d’Almansa i el triomf de l’absolutisme.

En el present treball ens mourem entre la memòria de la pèrdua dels furs i l’arribada de militars i administradors castellans, entre la mort política del Regne de València i l’assimilació al Regne de Castella, entre la pèrdua del dret civil i la castellanització oficial a tots els efectes, i en definitiva entre el final d’una història i el principi d’una altra.

Primerament, cal destacar i recordar que aquesta batalla va tindre unes greus conseqüències per al País Valencià, ja que va suposar, mitjançant el Decret de Nova Planta, la supressió de les lleis i costums implantades per Jaume I, quasi cinc segles abans. La data del 25 d’abril és simbòlica, ja que els valencians perdrien la seua identitat política i nacional, simbolitzada en l’ordenament foral, i iniciaren el procés de la seua despersonalització com a poble amb la forçosa integració en la monarquia Hispànica.

L’Estat o Regne dels valencians, amb un sistema legal propi, amb institucions polítiques, dret civil, justícia i llengua, no era una relíquia obsoleta condemnada a la desaparició: només la violència i la guerra van destruir una forma de governar-se i una vida política autònoma que podrien haver subsistit i haver evolucionat com demanaven els canvis i els temps.

Aquell any 1700, any de la mort sense descendència de l’últim rei de la casa d’Àustria, el Regne de València era un país que començava a recuperar-se sòlidament després d’un segle ple de crisis i desgràcies, des de l’expulsió dels moriscos el 1609 fins la Segona Germania del 1693, passant per les grans pestes i mortaldats al voltant de 1650.

El regnat de Carles II va coincidir, a Castella, amb un temps de clara decadència, mentre que a la “perifèria”, i especialment a Catalunya i València, es produïa un moviment de recuperació econòmica evident.

Amb aquest panorama el 1700 mor Carles II i es nomenat rei d’Espanya el fins aleshores Felip d’Anjou, amb el nom de Felip V.

2. Antecedents de la Batalla d’Almansa.

2.1 El testament de Carles II.

En les últimes dècades del S.XVII estava en joc la successió a la

monarquia hispànica i tres eren els candidats més qualificats per accedir al tron espanyol. D’una banda, Felip d’Anjou, fill del delfí de França, Lluís, i per tant nét de Lluís XIV i de la infanta espanyola Maria Teresa, filla de Felip IV i germana de Carles II. No obstant, el compromís matrimonial establit en la Pau dels Pirineus de 1659 estipulava la renúncia de la infanta als seus drets successoris, aquesta renúncia quedava invalidada, segons esgrimia la diplomàcia francesa, per l’incompliment del pagament de la dot. Per a l’emperador alemany, Leopold I, fill també, com el rei francés, d’una infanta espanyola, i casat al seu torn en el seu primer matrimoni amb una filla menor de Felip IV, la infanta Margarida, els seus drets a la successió espanyola mancaven de limitacions o de clàusules de renúncia com al cas francés. No obstant, amb la fi de callar les suspicàcies que alçava, entre les restants potències europees, la possible construcció de l’imperi de Carles I, reclamava l’herència a favor del seu segon fill, l’arxiduc Carles.

Pel que fa al marc internacional, cal no oblidar que encara que la monarquia hispànica estava en una fase de decadència, hi havia en joc el lucratiu comerç amb Amèrica, monopolitzat per Castella, i les despulles de l’antic imperi hispànic: les possessions italianes (de Nàpols a Milà i els Països Baixos). La precarietat de la situació que s’havia generat entorn de Carles II va provocar que sorgiren negociacions entre París i Viena per procedir a un repartiment de l’herència de Carles II, en cas que aquest morira sense hereu.

En 1668 tindrà lloc un primer acord secret de partició entre França i l’Imperi que tenia en compte el principi d’equilibri de poder entre França i la casa d’Habsburg. Però diversos factors obligaren Leopold a reflexionar sobre la superioritat dels seus arguments per a quedar-se amb la major part de l’herència. Aquests no eren altres que els que procedien del passat familiar: el fet que, després de l’abdicació de Carles V en 1553, es va establir que en cas d’extinció d’una de les dos branques de la casa d’Àustria la seua herència completa havia de passar a l’altra, i que França no tenia cap dret per les renúncies realitzades en contraure matrimoni Anna d’Àustria amb Lluís XIII i Maria Teresa amb Lluís XIV.

Es van afegir uns tercers als quals tot el procés afectava de manera transcendental: les potències marítimes, Anglaterra i Holanda, a les quals no podia resultar indiferent la resolució del conflicte successori que canviaria l’equilibri de forces a Europa i comprometria els interessos comercials en les seues colònies.

L’11 de juny de 1699 França i Àustria van firmar un segon tractat de partició pel qual l’arxiduc es quedava amb la major part de l’Imperi espanyol; el delfí, amb el qual se li havia assignat en el primer, més la Lorena; i el duc de Lorena, Milà i Savoia, encara que es va esperar a aconseguir l’adhesió de l’emperador per a firmar-lo.

La disputa plantejada entre França i Àustria i els tractats secrets de partició subscrits per ambdues potències varen dur Carles II a buscar i adoptar una solució considerada de compromís, i a designar com a successor el príncep Josep Ferran de Baviera, fill de Maximilià Manuel de Baviera i de Maria Antònia d’Àustria, i nét de l’emperador Leopold I i de l’infanta Margarida, no obstant, que en contraure matrimoni amb l’elector de Baviera, Maria Antònia havia renunciat als seus drets successoris. Donava suport a aquesta candidatura en la Cort madrilenya el comte d’Orpesa, qui va aconseguir del Consell de Castella que la majoria dels seus membres emeteren un dictamen favorable al príncep Ferran de Baviera. També consultà Carles II al Consell d’Estat, i de nou aquest s’inclinà a favor de la solució que el propi monarca considerava menys problemàtica.

Aleshores Carles II va decidir designar successor el príncep hereu de Baviera en novembre de 1698, però donada la seua curta edat, nomenava a més a més governador de la monarquia durant la seua minoria el seu pare. Anglaterra i les Províncies Unides varen veure amb bons ulls la decisió que garantia l’equilibri europeu, però França i Àustria varen rebutjar aquesta possibilitat. No obstant, la mort sobtada del príncep hereu, en febrer de 1699, va eliminar aquesta possibilitat i va contribuir a incrementar les expectatives dels restants candidats.

Les consultes dutes a terme per Carles II, tant en el cas del Consell de Castella com en el d’Estat, resultaren finalment favorables a la candidatura borbònica, si bé en aquest últim es posaren sobre la taula les vertaderes raons que movien els partidaris d’uns i d’altres, i que no eren les d’una major o menor legitimitat sinó el resultat d’una estratègia política amb clar predomini dels interessos de les elits castellanes. Així, l’arribada d’un Borbó a Madrid acabaria amb el secular enfrontament francoespanyol, i el corresponent augment d’impostos, i al mateix temps propiciaria la protecció de la totpoderosa França.

En aquestes circumstàncies es va produir la malaltia del rei i les pressions dels seus cortesans perquè designara successor. Finalment ho va fer a favor del duc d’Anjou, Felip de Borbó. L’1 de novembre va morir el rei, i el testament que havia fet Carles II el 2 d’octubre, es va fer públic de seguida, anunciant-se l’elecció de Felip d’Anjou com a hereu de la monarquia hispànica. En cas que aquest morira abans que ell, seria el duc de Berry, el seu germà menor, el destinat a succeir-lo, mentre el tercer lloc corresponia a l’arxiduc Carles, i, finalment, el duc de Savoia.

En el mateix testament establia com a condició que no pogueren unir-se en el futur les monarquies de França i Espanya. Lluís XIV va manar convocar el Parlament i al Consell d’Estat perquè es pronunciara sobre si hauria d'acceptar el testament de Carles II. La resposta afirmativa va permetre Lluís XIV nomenar rei d’Espanya el seu nét el 16 de novembre de 1700 a França i més tard, el 18 de febrer de 1701, Felip V va ser proclamat rei a Castella.

Cal fer menció que, des del punt de vista jurídic, el nomenament de Felip d’Anjou havia significat una transgressió del dret aragonés, on es recull la preferència de la línia masculina sobre la femenina i de la línia sobre el grau; raons totes elles per les quals corresponia a l’Arxiduc Carles, descendent directe de Ferran I, germà de Carles I, l’herència espanyola i no al Borbó.

L’existència generalitzada d’una francofòbia entre les classes populars de la corona d’Aragó, incrementada per les primeres disposicions del nou rei, afavoriren l’Arxiduc en la seua causa.

En aquestes circumstàncies, com era d’esperar, fou l’emperador el primer a proposar la guerra als Borbó en la Dieta de Ratisbona. La por a una major pressió francesa sobre la frontera del Rhin va decantar els ànims de Prússia, Hannover i el Palatinat. La formació d’una lliga europea contra França es va convertir en l’eix de la política imperial.

El rei de França, encara que tenia posicions profitoses en el plànol militar, posà en joc tota la seua màquina diplomàtica per a previndre o actuar en avantatge, amb el que considerava una probable guerra. Així va aconseguir el reconeixement del rei de Portugal i va aconseguir establir una guarnició militar a Màntua amb la fi de controlar els camins de l’Imperi Espanyol. D’altra banda, va obtindre el recolzament d’alguns principats alemanys, Baviera i alguns del Rhin.

L’arribada del nou rei i la seua entrada en la capital madrilenya va donar pas a tota una sèrie de mesures de govern que varen contribuir a sembrar el descontent entre la classe política. No obstant això, la preocupació fonamental del nou govern era la de dur a terme els preparatius necessaris per a fer front a una possible guerra. Va ser sobretot a partir de l’estiu de 1701 quan Lluís XIV va comprendre que França hauria de córrer amb la major responsabilitat econòmica de la guerra, donat l’estat financer de la monarquia hispànica.

2.2 El govern de Felip V al País Valencià.

El febrer de 1701 el duc d’Anjou entrava a Madrid i prenia possessió de la corona sense objeccions ni dificultats. Felip V va cometre l’error d’allunyar-se de Madrid per visitar els seus estats d’Itàlia a penes començar el seu regnat.

I va tindre l’encert, a finals de 1701, de convocar i presidir les corts del Principat i Aragó. Va jurar a Saragossa els furs d’Aragó i a Barcelona les constitucions de Catalunya; també va anunciar la convocatòria de les corts valencianes però no varen ser convocades finalment.

Açò va ser a conseqüència del consell donat pel seu avi, de visitar expressament els regnes de la corona d’Aragó. És evident que el nou rei volia evitar a tota costa l’existència de motius de greuge per part d’aquests territoris, els recels dels quals sobre l’arribada d’una nova dinastia havien sigut posats de manifest en vida de Carles II. No hi havia motius, per tant, per a una especial animadversió contra un monarca que havia respectat en un principi la legalitat foral.

Felip V hagué d’acudir per força al seu avi com a únic auxili militar. Un auxili necessari, ja que les forces de què disposava el nou rei eren del tot insuficients, les guarnicions espanyoles es trobaven sense defenses efectives, i no hi havia prou recursos econòmics per pagar soldats, naus o artilleria.

Aviat comença a mostrar-se la incoherència de les disposicions preses a la Cort, on després del desembarcament austracista a la costa valenciana i l’establiment d’una plaça d’armes, l’amenaça planà sobre Catalunya cap on s’adreçà el gruix de l’estol aliat. Sense dubte Felip V donà molta major transcendència a l’escenari català.

El 13 de setembre, la ciutat de València rebé la notícia que Felip V ordenava que tota la cavalleria existent a València passara a Catalunya. Davant aquesta notícia, es sol·licità al virrei, marqués de Villagarcia, que tractàs d’impedir l’eixida de les tropes o almenys fins que Felip V tractés de contestar el correu que el mateix dia 13 havia enviat la ciutat, on es representava la impossibilitat de contenir i reprimir el focus revolucionari sense disposar de tropes per al cas.

El dia 15 la Ciutat va repetir l’ambaixada al virrei, quan ja les tropes havien arribat a València camí de Catalunya, i el dia 16 aquest va avisar que romandria al regne la cavalleria del qual era cap el coronel Rafael Nebot. El fet que aquestes tropes estigueren integrades per catalans explica que es tractara d’evitar la seua presència a Catalunya.

El dia 20 hom s’assabentà de la noticia que Sa Majestat havia decretat la permanència del mariscal del camp Lluís de Zúñiga amb dos esquadrons de cavalleria, així com d’un dels tres regiments d’aragonesos que havien de passar camí de Catalunya.

El fet més transcendental després del desembarcament d’Altea fou la pèrdua de Tortosa. Fins a tal punt es preveien les conseqüències d’aquest fet, que la reacció a nivell oficial fou immediata. Els tres estaments, acordaren de demanar al rei que ordenara la permanència de totes les tropes i Felip V accedí que s’hi quedàs el regiment del marqués de Pozoblanco, el qual seria pagat per la ciutat.

El primer focus revolucionari era a la Marina. Allà feia per reprimir-lo en Rafael Nebot i els 200 hòmens d’infanteria que serien pagats durant un mes amb els efectes del donatiu voluntari d’alguns particulars de València. Al Consell General celebrat el 12 de novembre hom acordà d’ampliar aquest nombre fins formar un regiment de 500 hòmens durant 3 mesos, per a la qual cosa calgué establir una nova cisa o impost.

A la resta del regne, de totes les tropes que l’havien transitat, nomes hi havia el regiment de Pozoblanco a Vinaròs i els 200 hòmens de Rafael Nebot a la Marina. Aquest darrer per aquestes dates se’n va passar al costat de l’arxiduc i uní les seues tropes a les de Basset.

Mentrestant, la revolta havia superat la Marina i s’estenia cap al nord en direcció a València. Aquesta, en un intent d’atraure’s les classes populars va oferir la franquesa del dret de menjadors durant tres anys, en contrapartida d’allò que oferien els representants de l’arxiduc. Aquesta mesura no va tenir cap èxit.

Així, resultaven ineficaces totes les mesures que a nivell oficial es prengueren per tal de frenar la revolta. Si n’exceptuem l’estament militar i l’arquebisbe, la resta s’uniren immediatament a la causa austracista. Els mateixos membres que havien acordat la formació d’un regiment contra els revoltats foren els qui decidiren, mesos més tard, rebre les tropes de Basset i Nebot i proclamaren rei Carles III.

Amb l’imprevist succés de la capitulació de València, que va sorprendre tant la cort felipista com l’austracista, s’alterava profundament la situació política i estratègica del conflicte. Perquè obligava a doblar l’amplitud de la zona de combat, dificultava els moviments logístics i alterava l’enfocament polític del conflicte que, centrat fins llavors exclusivament a Barcelona i Catalunya, passava a afectar la corona d’Aragó.

2.2.1 La formació del moviment austracista.

Com als restants territoris de la corona d’Aragó, al Regne

de València, els preparatius de la revolta contra la nova dinastia i a favor de l’arxiduc Carles adquiriren certa transcendència a partir del 1701, al mateix temps que la monarquia austríaca anava articulant una aliança contra el Borbó. La corona d’Aragó tenia França com a enemiga tradicional i les tensions entre ambdós territoris s’havien vist agreujades per l’ofensiva imperialista del rei Lluís XIV.

La corona d’Aragó havia patit directament la política imperialista de Lluís XIV. El sentiment de francofòbia era si cal més acusat en Catalunya, que no sols havia tingut que suportar l’amputació territorial del Rosselló i la Cerdanya el 1659, sinó que al llarg de la segona part del S.XVII havia sigut víctima de nombrosos atacs, setges i ocupacions territorials. També Alacant havia sigut objecte d’un brutal bombardeig el 1691 per part dels francesos.

D’altra banda, el caràcter foral de tots aquests territoris resultava antagònic amb la trajectòria uniformista i centralitzadora de la dinastia francesa. A més, l’antagonisme dinàstic entre els Borbons i els Àustries també va servir per canalitzar el malestar existent en amplis sectors de la societat rural, que reivindicaven una reducció dels drets senyorials. La guerra derivà en un conflicte social entre senyors i camperols, animats aquests darrers per les promeses d’abolició del règim senyorial efectuades en nom de l’arxiduc Carles.

Altres factors d’índole conjuntural afavoriren la difusió del partit austriacista al Regne de València. En primer lloc, Felip V no va acudir a València per tal de jurar els Furs davant les corts, malgrat que l’anunci de la convocatòria de les d’Aragó i Catalunya féu que els estaments procediren a nominar electes. Aquests es reuniren durant els anys 1701-1702 per tal d’elaborar l’esborrany del que tothom suposava imminent: la celebració de Corts també a València., on cal remarcar que no es celebraven des de 1645, però finalment aquesta convocatòria no es va dur a terme.

La política filipista era clarament afavoridora dels interessos econòmics dels francesos, amb la concessió d’importants avantatges al comerç internacional; però sobretot va ser la prohibició de comerç amb els aliats el que va provocar una reacció més forta, ja que en aquests moments els productes valencians tenien com a primer i més important exportador de productes Anglaterra, queixosa del monopoli francés i de l’encariment dels productes alimentaris.

La configuració del bàndol austracista es va realitzar entre el 1701 i el 1705, gràcies a la tasca duta a terme per la cancelleria vienesa i els emissaris de l’arxiduc. L’actitud del virrei filipista, el marqués de Villagarcia, es va caracteritzar pel temor que una actuació enèrgica provocara reaccions de solidaritat més fermes entre els filoaustriacistes.

Les incursions austracistes s’iniciaren l’agost de 1703, en què algunes embarcacions angleses i holandeses feren aiguada davant les platges d’Altea. Els jurats de la vila acudiren immediatament a parlamentar i facilitaren el desembarcament de tropes per tal de donar eixida als productes agrícoles, malgrat l’oposició de l'alcaid del castell. De bell nou, pel maig del 1704, la presència aliada a la Mediterrània va coincidir amb la difusió de papers sediciosos i la tramesa d’una carta de l’arxiduc dirigida entre d’altres ciutats a València i Alacant, exhortant-los a reconèixer-lo com a rei.

També es pogué constatar la presència de Joan Baptista Basset i Ramos i de Francesc Garcia d’Àvila, que corregueren el país prometent donar plena satisfacció a les reivindicacions camperoles.

Aquestes incursions marítimes van constituir l’assaig de la singladura que el 1705, menà l’arxiduc des de Lisboa a Barcelona per fer efectiva la revolta llargament preparada. El 8 d’agost de 1705, els vaixells que acompanyaven el pretendent instaren en va la rendició d’Alacant i tot seguit, el dia 13, un consell de guerra acordà començar la revolta al Regne de València i donar-li suport mitjançant el repartiment d’armes entre els camperols i el desembarcament d’un petit contingent comandat per Joan Baptista Basset, gràcies a la insistència del propi Basset de començar la revolta per la Marina. Aquest improvisat exèrcit ocupà sense gaires dificultats la ciutat i el castell de Dénia, que es convertí en el punt de partida de la revolta.

La revolta s’estengué a poc a poc per la comarca de la Marina, ajudada per la inestabilitat social i per la dura repressió de què fou objecte tot seguit per part de les tropes borbòniques. Malgrat tot, la ràpida actuació de Basset va fer inexpugnable Dénia.

A causa de la superioritat marítima aliada, i després de la proclamació de l’arxiduc a Barcelona, la revolta s'estengué. El fet més decidiu va ser la caiguda de Tortosa. Les conseqüències immediates foren el sorgiment d’un altre focus al Baix Maestrat, molt més perillós per a la causa borbònica donada la proximitat de Catalunya, en aquell moments ja austracista. També a Aragó es propagava la revolta a cavall de la frontera amb el Regne de València, on els pobles declaraven el partidisme cap a Carles III. A la costa, on la major part dels pobles eren oberts i no tenien cap capacitat defensiva, s’estava a l’expectativa de la decisió que prenguera Castelló.

La iniciativa es prengué des de Dénia, per la deserció del regiment de catalans, encapçalats per Nebot, encarregats del setge de la ciutat. Amb l’ajut d’aquestes tropes: la tropa de Nebot rebel·lada a Ondara va continuar cap a Dénia, on s’hi van unir Basset, els miquelets i algunes companyies de voluntaris. Abans de partir de la base deniera, Basset encomanava a Francesc D'Àvila el comandament de totes les partides i guarnicions més enllà del Xúquer.

A trenc d’alba del 10 de desembre, van entrar a Oliva enderrocant un dels portals i van fer presoners. Tots els presoners van ser enviats al castell de Dénia, excepte Corbí, a qui Basset es va endur amb ell fins a l’entrada de València, on el va deixar lliure.

A migdia es van presentar a Gandia, d’on havia eixit el duc per a refugiar-se a València. Allí es van confiscar els béns dels francesos residents a la ciutat. El 12 van perdre Alzira, on se’ls van unir unes companyies de milícies sota el comandament de dos cavallers de Xàtiva.

El canvi tan ràpid de la situació va inclinar Basset a detenir-se a Alzira i començar-ne la fortificació, de manera que es consolidava al Xúquer el territori rebel·lat. Tanmateix, unes cartes dels austriacistes de la ciutat portades per Mercader van convéncer Basset de continuar cap a València. Així, el 16 de desembre les seues tropes van arribar fins a les muralles de la ciutat.

2.3. El govern de Carles III al País Valencià.

El virrei borbònic va renunciar a la seua autoritat, i els magistrats van negociar amb el general Basset els termes de la capitulació: entre ells, sis punts referents a la vigència del sistema foral, l’absència de represàlies i la demanda de llibertat de comerç. Passats els primers dies de celebració, Basset va aconseguir imposar l’ordre i es va dedicar tot seguit a organitzar la defensa de la ciutat, començant així el govern austracista a la ciutat de València, que es pot dividir en dos etapes: la primera com a cap visible Basset, des de desembre de 1705 fins febrer de 1706 i la segona encapçalada pel comte de Cardona, a partir de febrer de 1706 fins maig de 1707.

2.3.1 La política popular de Basset.

Joan Baptista Basset representava els interessos dels camperols i del poble en general, i hi tenia gran ascendència. Només entrar Basset a la ciutat, la cosa més immediata va ser la signatura de les Capitulacions que garantien la continuació dels càrrecs públics i la protecció dels béns.

Començava a així el nou govern carolí que fou dirigit, en aquesta primera etapa, pel general valencià el qual arribà d’aquesta manera al cim del seu poder. Tot i gaudir d’una gran popularitat, el govern de Basset fou problemàtic i conflictiu a causa, de la manca de recursos personals i mitjans materials per fer front als problemes polítics i militars plantejats.

Passats els primers dies, el poble estava desitjós de mesures eficàcies contra els borbònics, s’amotinarà el dia 28 contra els francesos i els botiflers i fins i tot contra el mateix arquebisbe. Aquesta situació es va allargar durant els dies següents, amb la qual cosa un gran nombre de borbònics van abandonar la ciutat.

Basset va dur a terme una política a favor del poble ja que va concedir als llauradors de la ciutat la franquesa perpètua del dret de crema, que són 3 diners per lliura de moneda.

D’altra banda, la seua actuació s’adreçà contra els francesos i la noblesa. La major part de borbònics van ser detinguts, alguns deportats a Barcelona i tots llurs béns van ser confiscats. Una sort semblant seguiran bona part dels nobles, encara que molts se’n van eixir ràpidament cap a Castella.

Fou la noblesa l’encarregada d’iniciar la campanya contra Basset, sota l’acusació d’irregularitats administratives, però, en el fons, ressentida per no tenir accés immediat al poder. Les dràstiques mesures de Basset contra els borbònics anaven acompanyades de severes mesures de control dins de la ciutat.

Altre factor destacat de la política de Basset fou l’organització de la defensa i la fortificació de la ciutat, en la qual van intervenir els oficials mecànics i el clergat. Es van fer també obres de fortificació i condicionament de les muralles, alhora que Basset ordenava que totes les comunitats religioses d’extramurs entraren a la ciutat.

En línies generals, aquest va ser el programa dut a terme per Basset i els seus col·laboradors. El seu secretari, Francesc Villanueva i un parent anomenat Doménech Barco, eren els ajudants més directes. Especialment aquest darrer va tenir part activa en el saqueig i la confiscació de béns de francesos que havien abandonat la ciutat.

Però la realitat i les conseqüències d’una política així van ser distintes de les preteses pel general austracista. En primer lloc, les primeres mesures preses a favor del poble, van tenir com a conseqüència que els camperols deixaren de pagar als senyors basant-se en les cartes de franquesa que Basset i d’Àvila havien repartit. La situació del camp va durar prou i no estaria resolta fins després de la guerra, però de moment carregà contra Basset l’enemistat de tota la noblesa austracista.

Els intents de Basset per tal d’alleugerir els impostos del poble topaven amb dificultats serioses i van fracassar en un termini més o menys llarg. Tampoc no tingué èxit Basset davant els seus enemics. Aconseguí d’evitar el triomf del setge borbònic a València, però no fou capaç d’impedir que l’exèrcit filipista tallara l’abastiment d’aigua de la ciutat. Davant la gravetat de la situació, el mateix Basset intentà sorprendre l’enemic a Burjassot, però l’intent fracassà. El temor i la inseguretat derivats d’aquests esdeveniments augmentaren la sortida dels botiflers i foren la causa principal que mogué l’arxiduc a enviar des de Barcelona un contingent de tropes i el nomenament d’un nou virrei, càrrec que restava vacant des de la rendició de València i que cauria en mans del comte de Cardona.

Fou necessari esperar la vinguda de les tropes aliades, que dirigia el comte de Peterborough, el 4 de febrer de 1706, per a normalitzar la situació. Simultàniament també arribà a València el privilegi reial que proveïa el virregnat a favor del comte de Cardona, i aquests dos factors acabaren amb el protagonisme de Basset.

Durant la defensa de la ciutat fins a l’arribada dels socors anglesos, és l’única en què podem trobar alguns fets reprovables a Basset: els segrestos de béns francesos i algunes represàlies. El primer que cal dir és el més positiu: que Basset aconsegueix mantenir València el temps suficient perquè arriben socors, malgrat trobar-se en circumstàncies mot adverses. Però s’acusava a Basset i Nebot del fet que no entraven en el repartiment joies o béns de gran vàlua i també d’apropiar-se una de les parts, l’assignada al rei.

2.3.2 La reacció nobiliària: el comte de Cardona.

L’arribada de Peterborough a València, al capdavant de les

úniques tropes regulars que podien obligar a abandonar el blocatge de les tropes filipistes, va representar un canvi total del repartiment de poder al regne. Basset sols tenia del seu costat la gent del poble baix, però aquesta se sentia agraïda i alleugerida per la seguretat que esperava de l’anglés.

Aquesta designació suposà que el moviment iniciat l’agost de 1705 i dirigit en gran part per Basset, passàs a mans d’un altre sector amb interessos completament distints. Potser en relació amb aquest nou gir estiguen els motins promoguts el 30 i 31 de gener.

El comte de Cardona inicià la tasca de reorganitzar l’administració, tot donant una major participació als nobles. Però en aquests moments sorgeixen dificultats en la ciutat de València: hom va haver de fer front al problema de l’abastiment de la ciutat, l’arribada de les tropes angleses originà uns problemes que exigien una solució immediata…

Pel que fa a les relacions en aquest període entre la jerarquia eclesiàstica i el poder austracista es caracteritzà pels continus xocs. La intromissió del poder civil en els assumptes eclesiàstics era contínua. Tanmateix, les actuacions del virrei i de l’Audiència estaven protegides legalment per l’existència de l’anomenada potestat econòmica. A tot això cal afegir que el Papat no havia reconegut l’arxiduc Carles, cosa que implicava la manca de relacions entre ambdós poders.

Baix el virregnat del comte de Cardona, qui era aleshores rei del Regne de València, Carles III, el 30 de setembre de 1706 va visitar la ciutat de València i aquesta s’havia preparat per a un esdeveniment com aquell. I es va mantindre en la mateixa ciutat fins març de 1707.

Els últims mesos de 1706 i els primers de l’any següent, la ciutat de València va viure un somni: la capital de l’antic regne s’havia convertit en capital de Sa Majestat Carles III. Es va instal·lar al palau arquebisbal, on els nobles van acudir a retre-li homenatge, i hi hagué focs d’artifici i lluminàries pels carrers durant deu dies; especialment l’1 d’octubre, aniversari del sobirà. El 10 d’octubre, Carles va fer l’entrada triomfal a la capital valenciana, que li va oferir un acolliment exultant.

El nou sobirà va jurar solemnement a la catedral els furs del regne. Serà l’últim monarca que ho farà. La ciutat s’havia convertit en cort. L’envaïa segurament una sensació d’autocomplaença, enmig d’un país en guerra. És cert que hi ha carestia i soldats pertot arreu.

Els béns dels botiflers són segrestats per a fer front a les despeses de la guerra i de la cort, i tot el món viu o creu viure una certa prosperitat, si bé els més desfavorits es ressenten que tot haja canviat perquè res, en realitat, canvie i enyoren Basset, el líder popular que havia conquerit la ciutat i el regne, que els havia alliberat de moltes càrregues senyorials i que havia sigut empresonat per orde del comte de Peterborough.

Pel que fa a la política duta per Carles III, una de les primeres mesures que va prendre en arribar a València va ser l’anul·lació de les gràcies, mercés, dignitats i oficis concedits per Felip V. Així mateix va dur a terme una gran purga en l’elecció de diputats; pràcticament tots aquells que havien estat insaculats per odre de Felip V van ser inhabilitats.

Però, per damunt de tot, aquesta estada de l’arxiduc a València va ser aprofitada per la camarilla aristocràtica que aleshores governava, per replantejar el problema de les promeses que els generals Basset i d’Àvila havien fet als camperols. Es llavors que es sotmet a discussió la causa per la qual molts valencians havien seguit l’arxiduc. Finalment, s’acordà de fer entrar els vassalls i que ells pagaren els drets senyorials, atés que l’oferiment fet per Basset, s’esdevingué sin orden ni licencia de Su Magestad.

Cal ressaltar que una de les fonts d’ingressos més considerable la constituïa l’administració dels béns confiscats a la noblesa i el clergat borbònic, això repercutia negativament les possibilitats d’èxit de la causa austracista.

En març de 1707, Carles III decidí abandonar València i anar-se’n cap a Barcelona. Aquesta notícia no va ser ben rebuda a la ciutat. Aquesta i la Diputació li van enviar una ambaixada per suplicar-li que suspenguera el viatge anunciat. Finalment el 7 de març l’arxiduc abandona València amb els nobles i el mateix virrei, el comte de Cardona.

Des de la partida de Carles III, la ciutat de València viu uns mesos d'intranquil·litat fins a la rendició definitiva. El dia 7 de maig el Consell General, aprovà el lliurament de la ciutat, ja que estava “sense defensa, sense caps i sense virrei”. Finalment l’entrega a les tropes borbòniques es produeix el 8 de maig de 1707.

Continuació

LA BATALLA D'ALMANSA: PART 2