Barack Hussein Obama no només ha fet història per haver-se convertit en el primer president negre de la primera potència mundial, els Estats Units d'Amèrica. No només pel gran impacte que pot tindre que un candidat amb eixe nom, eixes idees i eixe color de pell haja pogut arribar-hi quaranta anys després que el somni de Martin Luther King fóra metrallat, cinquanta després que Rosa Parks es negara a cedir un seient d'autobús a un home blanc i donara el tret d'inici de la lluita pels drets civils. No es tracta només de tota aquesta èpica que, per més que haja estat repetida adés i ara aquests darrers dies, continua tenint tota la força titànica del pes de la història al seu darrere. No, Barack Obama ha fet, a més a més, història perquè ha aconseguit il·lusionar tothom i per tot arreu amb un missatge de canvi ha encisat fins i tot els més escèptics.

De seguida, un instant després del clímax del 4 de novembre, ha de vindre precisament l'anticlímax. Obama no és «tan negre», ja que és fill de mare blanca. Aquest argument no serveix en un país on regeix la llei de la «sola gota»: no hi ha mestissos ni mulatos, una sola gota de sang negra et fa negre. Però és que no cal filar tan prim, només per no ser un arquetip White Anglo-Saxon and Protestant (WASP) ja n'hi ha prou: la revolució és colossal. Més coses. Obama no és «tan d'esquerres», ja que no està en contra de la pena de mort, es retirarà d'Iraq però incrementarà la presència a l'Afganistan, etc. D'acord. Però cal recordar que cal jutjar cadascú segons tots els eixos vectorials, i en aquest cas el geogràfic és molt important. Ras i curt, a Estats Units és impossible que hi haja un candidat més «esquerrà», de la mateixa manera que els partits que a Suècia s'identifiquen com a la dreta si hom ateny només al programa estan molt més a l'esquerra que els partits que de l'esquerra tenim a casa nostra. Per l'herència de l'estat del benestar, per la cultura política heretada, etc., pel tarannà de cada país. Així doncs, que un candidat guanye les eleccions als EUA amb la promesa d'establir una atenció sanitària universal ha de ser jutjat, no amb la nostra òptica que ja ho dóna per descomptat, sinó sota el prisma de saber que als estats empobrits del Mid-West -furibundament republicans- la primera causa de mort és agafar una malaltia i no poder pagar-se un metge.

Ara bé, tot i que qui signa no se n'amaga i confessa que ha agafat una moderada infecció d'obamamania, hi ha una gran quantitat de punts febles clarament irrefutables. En primer lloc, el mantra del canvi. Sí, s'ha de canviar, però cap a on? Fins i tot McCain, en un exercici meravellós d'un diguem-ne «No pensis en un ase», es va presentar com el candidat del «canvi real». Qui més il·lusiona, més defrauda. I, en aquest sentit, Obama pot aconseguir batre un altre rècord: ha alçat tant les expectatives que potser s'embutxaque massa desencisats. En definitiva, 200.000 persones que el varen rebre a Berlín; les multituds que l'han aclamat per tot arreu dels Estats Units, on omplia tots els recintes on parlava; la companyia de Bruce Springsteen, que ha estat una imatge inoblidable; el gran fenomen que s'ha creat a la xarxa, sense la qual molts analistes parlen que no hauria pogut guanyar; o Colin Powell, el republicà que va anar a l'ONU a mentir sobre les suposades armes de destrucció massives que posseïa el règim de Saddam, han apostat per aquest «canvi». I què poden posar en comú tota aquesta gent? La idea del canvi és tan difusa com grans han estat les expectatives.

De fet, i ací és on ve la justificació del títol, mentre avançava la campanya electoral americana em venia al cap una analogia. Comencem pel final i, com sempre, agafarem de les possibles interpretacions històriques les més literàries. El 29 d'agost del 1294 s'alçava Pietro da Morrone, ara Celestí V, al tro de Sant Pere. El 13 de desembre del mateix any, a penes cinc mesos després, hi renunciava. L'únic en tota la història. Dante, a la Divina Comèdia, el situa a l'avantsala de l'infern, amb aquesta justificació:
Poscia ch'io v'ebbi alcun riconosciuto,
vidi e conobbi l'ombra di colui
che fece per viltade il gran rifiuto.
Que en la traducció de Josep Maria de Segarra fa:
I després de guaitar dintre l’embús
de les ombres, els meus ulls ensopeguen
el qui féu per vilesa el gran refús.
Potser «vilesa» és fer un gra massa, ja que d'altres idiomes tradueixen la viltade per «covardia», aspecte que ens interessa més.

I és que Celestí V havia alçat moltes expectatives arreu de la cristiandat. Era una època d'ebullició, hi havia les esperances d'una reforma de l'església que tornara a recollir el magisteri de la pobresa evangèlica, un acostament a la humilitat per a difondre el vertader missatge de Jesucrist. I, doncs, arribava al més alt un dels seus: un eremita que no s'havia preocupat gens per les intrigues de palau, un home senzill que vivia de la contemplació, un asceta. Però alhora es trobava damunt dels muscles una càrrega immensa. De fet, el seu nomenament s'explica per una solució de consens entre les dues famílies enfrontades de l'època, els Orsini i els Colonna. Després de dos anys sense arribar a cap acord, es tria un papa de «transició», amb l'objectiu que ambdós bàndols aconseguisquen una pròrroga per continuar estomacant-se i arreplegar més forces. I qui més inofensiu que Pietro da Morrone? I, per una altra banda, qui podia defraudar més?

Pocs anys abans, Ramon Llull escrivia el Libre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna son fill. Com totes les obres del genial mallorquí, la narració era una excusa -meravellosa- per a la didàctica. Blanquerna fa un camí, a poc a poc, per les estructures de l'església. A mesura que hi avança, les reformes se succeeixen, i Llull ens les explica d'una manera programàtica. Però quan Blanquerna arriba a ser nomenat com a papa, hi renuncia. Prefereix la vida anterior i ens ho demostra d'una manera preciosa amb el Libre d'amic e amat. Torna a la comunió simple amb Déu mitjançant la vida contemplativa i allunyada de totes les intrigues terrenals.

Celestí V, una vegada és electe s'endú el papat a Nàpols. Hi ha constància que el Blanquerna era a la seua biblioteca. Hom pot imaginar el xoc que podria haver produït a una persona amb la biografia de Celestí V la lectura del llibre. Fou la causa de la famosa dimissió? Sembla tan bonic que la resposta ha de ser un sí rotund. D'una altra banda, el poeta grec d'Alexandria Kontandinos Kavafis reprén els famosos versos de Dante i en fa una interpretació més vital, més humana. En la traducció de Carles Riba llegim:
Per a certs homes tanmateix ve un dia
que han de dir el gran Sí o el gran No.
És evident tot d'una qui era que tenia
a punt dins seu el Sí, i en dir-lo va endavant
cap a l'honor i la convicció.
Qui ha fet el refús no es penedeix. Si tornen
a preguntar-li, «No» repetirà.
I, amb tot, aquell «No» -l'exacte que calia-
l'aterra per tota la vida.

Barack Obama ha demostrat durant tota la campanya que posseeix tanta ambició com idealisme per portar endavant les reformes que vol fer. En aquest sentit, sembla que ha dit el «gran Sí». Com a personalitat, ens hem d'endarrerir fins a Franklin Delano Roosevelt per a trobar una figura amb què ens puguem sentir còmodes mentre fem les comparances. Però cal recordar que el New Deal realment no arribà com a programa electoral i d'aplicació fins a la reelecció de 1936. Podríem aturar-nos abans, amb John Fitzgerald Kennedy, però tot i que és impossible evitar fer les travesses sobre quan es produirà el magnicidi d'Obama, ara com ara parlem d'aplicacions pràctiques, no de mites. I aquest és una gran diferència que hem de tindre en compte. Obama ja ha esdevingut un mite -una estrela de rock, se'n deia durant les eleccions-, però ara ha de baixar a la terra.

I potser siguen aquestes grans expectatives el que ens porten cap al «refús», perquè patim una necessitat malaltissa de moments que canvien la història, de grandiloqüència que s'acosta massa a la megalomania. Obama dóna una imatge de tindre pocs dubtes sobre com ha d'exercir el poder, de com es dirigeix un imperi com l'americà. El seu equip de govern, amb republicans escollits i herències del cercle de Bill Clinton -fins i tot amb Hillary com a secretària d'Estat; com més a prop tingues els enemics, millor-, reflecteix aquesta determinació. Però, i nosaltres? Estem preparats qui hem seguit la campanya d'Obama perquè ens defraude? Tot somni, quan es fa realitat, esdevé terrenal, perd l'encanteri, i, per tant, defrauda. I és evident que l'elecció d'Obama ha estat onírica arreu del món. No es tracta de donar cap xec en blanc, sinó de ser realistes. Així doncs, tots hem de triar: preferim la vida d'eremita, amb un candidat immaculat, o les decepcions que potser puguen fer avançar una miqueta la societat?

Article publicat originalment a Pàgina 26 el 23 de novembre de 2007