Jesús Moncada - Històries de la mà esquerra: Text i macrotext

Amb les narracions incloses dins el recull Històries de la mà esquerra, Jesús Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941 – Barcelona, 2005) teixeix un text abundós en records d’infantesa i joventut situats a la franja catalana d’Aragó, concretament a l’antiga vila de la Mequinensa. Aquest poble, situat a l’encreuament dels rius Segre i l’Ebre, depén administrativament de Saragossa, tot i que mira cap a Lleida, de manera que aquesta vida entre fronteres ha creat un tercer espai habitable només per aquelles persones que són capaces de “viure ni a dins ni a fora” (Godayol: 93), ha marcat la fesomia essencial dels seus habitants i, segons Pere Calders al pròleg de la novel·la “els costums i l’idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d’allí” (6). Jesús Moncada ha vist desaparéixer la vida de la seua infantesa sota les aigües del pantà de Riba-Roja, ha vist anniquilades les vides dels personatges peculiars que l’han acompanyat al llarg de la seua vida, i és per aquesta raó que compon una obra per no oblidar, per recuperar les vides d’aquells qui poblaven l’antiga vila de Mequinensa, les seves relacions, l’activitat quotidiana, les seues històries, cabòries i dèries i tot el que hom es puga arribar a imaginar. Assegura Pacerisas (28)¹que Moncada ha fet de la seua Mequinensa “una mena de Macondo català que integra perfectament la vida dels raiers, dels pagesos o dels minaires, la societat de les festes, del cafè, de la família, les referències a la història immediata i al present”.

El seu primer llibre de contes, Històries de la mà esquerra (1981) va estar seguit d’un segon recull, El Cafè de la Granota (1985) obres, aquestes dues, que han estat llargament catalogades pels crítics com a provatures que l’autor va fer en el seu camí d’escriure la gran novel·la: Camí de Sirga (1988). En aquest sentit, hem de tenir present també les paraules de Vicent Alonso a l’article Jesús Moncada o l’art de contar amb la mà esquerra, on ens diu: “Els contes de Moncada no haurien de ser considerats mers exercicis preparatoris per la gran batalla novel·lística. Mereixen un tractament autònom. (...) és més aviat un continuum que vol transmetre al lector una determinada concepció del món” (79).

És, per tant, amb Històries de la mà esquerra que Jesús Moncada inicia el que serà l'eix de tota la seua producció narrativa: la recreació del seu poble natal abans que fóra inundat pel pantà de Riba-Roja, que el féu desaparèixer (es construí una nova Mequinensa a prop). Amb una lectura detinguda dels seus contes, ens adonem que només tres de les històries no situen la seua acció en aquesta localitat: "Conte del vell tramviaire", que transcorre a Barcelona, "L'estremidora confessió de Joe Galàxia (Història de fulletó)", que té com a estructura principal la lectura d’una carta adreçada a una dona de Berga, i "Història de dies senars", també situada a la capital catalana.

Així, la resta de relats se centren en el món de Mequinensa i se situen temporalment en diverses etapes del segle XX, bàsicament en els temps de la Segona República i el franquisme. La crítica ha assenyalat que el que fa Moncada amb aquesta obra, no és tan sols un intent de recuperació d'un món perdut a causa de la construcció d’un pantà sinó, més abstractament, per l'arribada del món modern.

Amb aquest estudi volem fixar-nos en el cosmos que comparteixen les diferents històries incloses a Històries de la mà esquerra. Ens hem centrat, no només en els personatges, sinó també en les diferents accions, situacions de les accions i d’altres elements de lligam entre aquestes històries, que fan que l’obra siga, en un nivell superior, no només un recull de contes diferenciats entre ells, sinó una espècie de novel·la contada per capítols que, tot plegat, formarien tot un quadre de costums. Segons els crítics Emili Bayo i Mercè Biosca, tres són les característiques que uneixen els relats d’aquest primer recull i que li aporten un caràcter d’homogeneïtat: la ubicació de les històries en el marc concret de la vella població de la Mequinensa, el costumisme representat per la utilització de l’anècdota, el lèxic i els col·loquialismes frasals de la terra i, per últim, la utilització d’uns mateixos personatges en contes diferents. Així, ja al primer conte, “Jocs de caps” trobem dos personatges que es tornaran a repetir en altres ocasions; d’una banda, Francesc Ibars, que en aquest primer conte és un dels jugadors de cartes reviscuts al Cafè El Peix que Fuma, tornarà a aparéixer dues vegades més al llarg de l’antologia: a “Strip-Tease”, com a un vell llaüter jubilat que vol participar de les malifetes dels seus amics i a “La lluna, la pruna”, com a personatge del poble que s’està al Cafè Central esperant la retransmissió de l’arribada de l’home a la Lluna. D’altra banda, un altre dels jugadors reviscuts a aquest primer conte, Sebastià Peris, tornarà a aparéixer a “Revenja per un difunt” per tal de portar a terme, una vegada mort, la carrera de llaüts que tenia prevista fer amb Manel de Roca. Aquest darrer, el Manel de Roca també apareix al conte que precedeix “Revenja per un difunt”: “Riada”, com a narrador d’un història que parlarà d’un altre llaüter, provinent de família de llaüters, que també apareixerà a ambdues d’aquestes històries tan entrellaçades entre elles temàticament i situacional; aquest personatge serà l’oncle Gòdia, patró de llaüt en ambdues històries i que en una tercera més (a “La lluna, la pruna”), deixarà aquesta professió per convertir-se en vigilant de la Llosa. Si a “L’ull esquerre de Tomàs D’Atura” Alexandre feia d’amant d’Elvira, a “Revenja per a un difunt” el trobem com a cafeter del Bar Esport i a “La sirena del Baix Cinca” serà el cunyat de Gregori, el forner de Cantalaigua. El Vell Atanasi, tramviaire inesgotable i amant de la seua professió a “Conte del vell Tramviaire”, passarà a l’últim conte de l’antologia, “D’uns vells papers de música”, a ser un dels vells amics de l’oncle Ventura, situats tots també a l’interior d’un cafè, en aquest cas Ca Bartomeu. Altre personatge d’edat avançada és Segarra, que apareix a “Riada”, “Strip-Tease” i “Aniversari”. El bombardí Silvestre, que al conte “Traducció del llatí” ens fa passar un mal tràngol per la forma com desafina, és a “Història de dies senars” un cec que sovinteja el bar La Perla de Cuba. I no ens volem deixar de banda l’oncle Dalmau, personatge que tindrà més pressència al segon recull El Cafè de la Granota, però que en el cas del recull que ens interessa apareix a dos contes ben al final del llibre: a “Aniversari” i a l’últim de tots, “D’uns vells papers de música”, en aquest darrer cas amb un malnom sobreposat, Dalmau Cap de Cistella.

Dels personatges femenins, secundaris a les històries de Moncada, només trobem dues coincidències remarcables: sempre apareixen com a dones casades d’un altre personatge important a la història i no tenen veu pròpia als relats. Només en un cas, coincideix que les dones es dediquen a una altra cosa que no siga el negoci familiar o la casa: a “La sirena del Baix Cinca” i “L’estremidora confessió de Joe Galàxia”, les actrius de les obres comparteixen nom, Marieta, tot i que en aquest cas no podem parlar d’un mateix personatge, pel fet que l’actriu de la primera història és casada amb Gregori, el forner de Cantalaigua i la de la segona ho és amb l’actor de circ Estanislau Dellasegre (Joe Galàxia). Podríem establir una altra coincidència sobre la mesquinesa de les dones entre Elvira, esposa de Tomàs a “L’ull esquerre de Tomàs D’Atura” i Marieta, l’esposa de Joe Galàxia, pel fet que ambdues els són infidels als seus homes. La resta de dones, però, ocupen un paper ben submís i de reverència i nutrició cap a l’home de la casa: Sílvia, la dona del vell tramviaire Atanasi és qui fa que aquest prenga consciència de la futilitat de l’acte de fugida que aquest intenta i Joana juga el paper d’esposa abnegada i fins i tot violada pel seu home, el coix Silveri, pel fet que aquest només desitja fer-li l’amor per la cobdícia dels diners.

Les localitzacions de les històries juguen també un paper important en la creació d’un món complex que aglutine les diferents anècdotes narrades. Així, aquests llocs ens situen en un món real, establert, no inventat, que se situa a dins dels cafès com El Peix que Fuma, el Bar Esport, el Cafè Central, La Perla de Cuba, el Cafè de la Granota o el Cafè de Bartomeu. Quant a les localitzacions externes, hem de parlar de ciutats reals com són Móra o Cantalaigua; menció especial mereix aquesta darrera, pel fet que apareix més sovint, a històries com “La Lluna, la pruna”, “La sirena del Baix Cinca” o “A l’Hèctor el que és de l’Hèctor”. Recordem que només tres de les setze històries que composen el recull, estan basades en ciutats de fora de la comarca del Baix Cinca, aquestes eren: "Conte del vell tramviaire", que transcorre a Barcelona, "L'estremidora confessió de Joe Galàxia (Història de fulletó)", que parla de la tràgica mort del botiguer vetesifils de Berga, i "Història de dies senars", també situada a la capital catalana.

La tècnica narrativa que utilitza Moncada per tal de fer de tots els contes una unitat és, doncs, semblant a les diferents històries i segons els crítics Bayo i Biosca “només el desenvolupament de les històries al voltant d’anècdotes molt diferents, l’humor i un maneig lingüístic precís allunyen el risc de la monotonia” (20). D’aquesta manera, i gràcies a un frame comú que agermana la majoria de les històries contades a Històries de la mà esquerra, en acabar de llegir el darrer dels contes, el lector té la sensació d’haver llegit una única narració amb descripcions minucioses de tots els personatges que entren en joc per tal de composar un vertader quadre de costums.

Potser, la relació que hi ha a Històries de la mà esquerra amb relació a la resta de les seues obres, no és tant de provatura i exercici per a la gran novel·la, sinó el principi de tot un món recreat amb base als records de la infantesa i joventut a la Mequinensa i adobat amb elements provinents del fantàstic. Recordem, així, les paraules de Calders al pròleg d’aquesta obra: “Un cap gros no és necessàriament senyal d’una intel·ligència superior. A vegades, és ben bé el contrari. Amb els llibres ocorre que un nombre més gran de ratlles o de pàgines no garanteixen, elles a soles, la bondat del material de lectura. És d’una obvietat tan gran que fins i tot fa una mica de vergonya de referir-s’hi, però és una de les febleses humanes simbolitzades per l’esperit del pagerol que, preu per preu, es compra les sabates un parell o tres números més gran que les que ell calça, pensant-se que hi fa un bon negoci.” (3).

Voldria concloure aquest escrit amb una obra de Chema Madoz que trobe ben il·lustrativa d’allò que hem tractat d’explicar tot al llarg d’aquestes línies. Així, Històries de la mà esquerra simbolitzaria, dins l’obra total de Jesús Moncada i gràcies als personatges, localitzacions i temàtica comuna, un apartat ben entrellaçat i connectat amb la resta de les històries basades en una mateixa realitat: l’antiga vila de la Mequinensa. No seria, doncs, una provatura en camí de la gran novel·la sinó, més aviat, un capítol més d’aquesta.

Bibliografia

Alonso, Vicent. “Jesús Moncada o l’art de contar amb la mà esquerra”, dins de Caplletra, Revista Internacional de Filologia, número 22. Primavera de 1997.

Bayo, Emili i Biosca, Mercè. Guia de lectura de Jesús Moncada. Històries de la mà esquerra, El Cafè de la Granota i Camí de Sirga. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1992.

Calders, Pere. “L’home i les seues lletres”, pròleg a Jesús Moncada: Històries de la mà esquerra i altres narracions. Barcelona: La Magrana, 1981. (pp. 5-12).

Godayol, Pilar. Espais de frontera: gènere i traducció. Barcelona: Eumo Editorial, 2000.

Moncada, Jesús. Històries de la mà esquerra. Barcelona: Edicions 62, 2004.

Parcerisas, Francesc. “Tres propostes prou engrescadores per a la jove narrativa catalana actual”, El Món, 15-X, 1982.