LA POLITEIA

0. Algunes consideracions prèvies

El que més em va sobtar en llegir aquest capítol del llibre de Giner va ser que utilitzara el mot “politeia” per a l’objecte de què s’ocupa. Sobretot perquè en línia amb la resta del tractat, haguera sigut més coherent parlar de sistema polític, una noció que, per altra banda, és sovint utilitzada a la disciplina de la ciència política.

Politeia té el seu origen en la classificació clàssica d’Aristòtil. Per a aquest, era la forma virtuosa de govern en què les masses governen en benefici de tots. En aquest sentit s’assembla a la idea contemporània de democràcia, encara que el filòsof grec reservà aquesta última etiqueta a la forma corrompuda, o demagògica, de tirania de la majoria.

Si la nostra llengua fos l’anglès, tindríem tres paraules diferents per designar les distintes dimensions de la política: Polity designaria els elements més estables sobre els quals una comunitat organitza el sistema polític: l’estructura, la institucionalitat, la simbologia i la identitat; una cosa així com l’esfera formal on s’exerceix l’activitat política. Politics faria referència al procés de competència i lluita entre grups i a la manifestació del poder polític. I, per últim, policy es referiria al resultat, a la presa de decisions i a les polítiques concretes, que nosaltres anomenem polítiques públiques.

La distinció entre aquestes tres dimensions, tot i ser necessària, no és taxativa. De fet es debat sobre què condiciona què: l’estructura, el procés o les polítiques públiques.

Ara bé, la política sempre ha format part de l’esfera pública. M’agradaria destacar en aquest sentit les aportacions del moviment feminista els anys 70, per la seua important transcendència. El lema “allò personal és polític” suposa, per una banda, fer visibles dues esferes distintes i jerarquitzades: l’esfera pública (tradicionalment masculina) i l’esfera privada (tradicionalment femenina); per altra banda es produeix la deconstrucció del terme “política” i la negació que aquest siga específic de l’esfera pública (com s’havia entés des de la Grècia clàssica) i en última instància, una estratègia de teoria i de praxi política de desjerarquitzar ambdues esferes, polititzant la segona, la inferioritzada, la femenina.

La noció de sistema polític¹

És el terme usualment utilitzat per a designar la plasmació organitzativa del conjunt d’interaccions estables a través de què s’exerceix la política en un context limitat. És un concepte similar al de règim polític, en tant que al·ludeix a l’estructura i al funcionament dels poders públics, però amb una connotació més dinàmica i complexa. La noció de sistema no es refereix aïlladament a les institucions de govern o a la resta d’actors polítics que incideixen sobre elles, sinó a la interdependència del conjunt a partir de la idea de procés polític. Una vegada encunyat, el concepte va ser ràpidament acceptat com un pràctic instrument per a l’estudi politològic, ja que pot aplicar-se no sols als estats sinó també a qualsevol organització política (organitzacions internacionals o ens locals, per exemple).

La teoria general de sistemes té els seus orígens a la biologia i la cibernètica, que denominaven així tot un conjunt identificable de parts interrelacionades, en contacte permanent amb el mitjà en què viu i sotmés a impulsos tant interns com externs. Les influències i les reaccions consegüents poden donar lloc a una transformació del sistema, o inclòs la seua substitució total, o a la transformació en el sistema, quan aquest actua sobre els esmentats factors exteriors o interiors.

A partir d’aquesta ampla i abstracta concepció del terme sistema, Parsons i, sobretot, David Easton, explicaren com s'elaboraven les polítiques públiques a partir d’un model similar de reacció dinàmica, encara que tenint en compte la important particularitat del sistema polític: està regit per una autoritat. Segons aquests autors, l’acció del sistema sobre el medi en el que està inserit dóna lloc a informació que és percebuda, comentada i estudiada a través dels mitjans de comunicació. Posteriorment, la opinió pública generada desenvolupa una activitat de demanda al sistema. Agents tals com els partits polítics, els grups de pressió o els moviments socials actuen com a filtres (o gatekeepers), ja que articulen, agreguen i transmeten eixes demandes (inputs) a l’esmentada autoritat. Aquesta es concreta en un complex aparell de govern (considerat una caixa negra) que com a poder institucionalitzat, està capacitat per a formular polítiques de resposta (outputs).

Aquestes decisions i polítiques governamentals poden acceptar, revisar o repel·lir les distintes demandes i, segons l'assignació realitzada, satisfer o no els diferents col·lectius a què s'adrecen.

La dinàmica generada retroalimenta el procés (feedback), ja que la resposta governamental als primers impulsos provoca un altre posicionament dels grups afectats que torna a operar a mode d’input perquè el poder produïsca nous outputs.

Les modificacions que es produeixen al si dels sistemes polítics responen als factors externs (guerres, invasions) i interns (major o menor rebuig que es produïsca en relació amb les decisions de naturalesa política que es generen i que poden arribar a provocar revolucions o colps d’Estat).

No obstant, l’enfoc sistèmic aporta al camp de la política el convenciment de què la naturalesa dels sistemes possibilita l’alliberament de tensions, generant el reequilibri i assegurant la unitat continuada de les seues parts. Aquesta connexió de l’enfoc amb el funcionalisme és el que ha conduit a rebre crítiques no sols científiques, ja que la premissa que tot sistema té una missió a complir és molt discutible, sinó també ideologitzades, ja que l’homeostasi proclamada pot servir per justificar l’immobilisme. Crítiques que són comprensibles i que compartisc, però això no comporta automàticament la nul·litat del concepte, sobretot perquè pot ser complementària d’altres concepcions, com així manifestava el propi Giner en parlar de l’evolució social. A la pàg. 253 del seu tractat diu: (…) La visió conflictiva o dialèctica no és incompatible per res amb la interpretació de l’estructura social en forma de sistema, amb els seus equilibris interns i la seua lògica de desenvolupament.

1. El poder

Anomenarem politeia l’ordre general que pren l’autoritat i el poder² entre els homes, és a dir, l’esfera política d’una determinada societat.

El poder és la capacitat que posseeixen individus o grups d’afectar, segons la seua voluntat, la conducta d’altres individus, grups o col·lectivitats. El poder pot limitar-se a una mera influència o pot descansar sobre una sanció. El fet clau, en tot cas, radica en la capacitat real de control i manipulació que tenen uns éssers humans davant uns altres.

Les fonts de poder són diverses: des de fenòmens tan vagues com l’opinió pública o d’entitats concretes com una dictadura personal, per exemple. A més, el poder es un fenomen universal, és a tot arreu i a tots els nivells³.

En sociologia política, el camp d’interés se centra primordialment sobre les institucions de poder públic i, en aquest context, el poder s’exerceix primerament a través d’un govern. El concepte “govern” s’empra en tres sentits diferents: 1) com a acte de governar (exercir control sobre els altres); 2) com a ordre polític i 3) com a grup humà que governa.

La legitimitat és el fet que existisca el consens suficient en l’acceptació d’una autoritat i del seu poder per tal que aquesta siga obeïda, és a dir, rau en el suport actiu i passiu que tota una població presta a les seues autoritats⁴.

2. Les formes de la politeia

Les formes de l’autoritat

Partint de la base de la natura de l’autoritat en cada politeia, Weber va establir tres “tipus purs de l’autoritat legítima”:

1. Els governs d’autoritat carismàtica. Basats en la devoció a la santedat, l’heroisme o el caràcter d’una persona individual i, al mateix temps, en l’ordre polític revelat o ordenat per aquesta persona. Un cas paradigmàtic seria el de Fidel Castro a la seua fase guerrillera. No obstant, l’autoritat carismàtica és relativament efímera: una vegada aconseguit el poder, sorgeix el què Weber anomenà rutinització del carisma, un procés de institucionalització del règim.

2. Els governs d’autoritat tradicional. Basats en una creença sobre la santedat de certes institucions i en la legitimitat de l’estatus de qui les representen. Exemples serien les monarquies o el govern de certs estats teocràtics (com Iran).

3. Els governs d’autoritat legalracional. Basats en la creença en la legalitat de sistemes de normes explícites, per exemple una constitució política i en el dret d’aquells dotats d’autoritat de donar ordres dintre els límits marcats per la llei.

Cal dir, no obstant que aquests tipus són models ideals. Així estats com el Regne Unit, posseeixen una institució tradicional al seu si (la monarquia) i són, tot i això, democràcies d’autoritat legalracional. A més hi ha règims difícils de classificar en aquesta tipologia clàssica, com algunes dictadures llatinoamericanes: la de Rafael Leónidas Trujillo a República Dominicana per posar un exemple.

Diu Giner que en cap cas, no es poden estudiar les diverses menes d’autoritat aïllant-les dels altres nivells de la realitat social. Partint d’aquesta premissa, manté que l’estat modern –nacionalista, parlamentari i pluripartidista- no s’ha pogut mantenir en la seua forma democràtica en molts països de la perifèria⁵ “perquè l’estructura de classes no era l’adequada”. Em sembla una miqueta miop o ingenu, per part de Giner, entendre que la causa principal que no funcionara la democràcia a molts d’aquests països siga degut a l’estructura de classes. Jo crec que hauríem de tenir en compte molts altres factors: geopolítics, econòmics, socials, culturals i per suposat, hauríem d'analitzar críticament els models que s’han intentat implementar a aquests països i els valors que hi estaven integrats.

Dimensions psicosocials i comunitàries (o cleavages)

Un dels factors que no es pot separar del sistema d’autoritat i de les pautes de dominació implantats en una societat és el de les dimensions psicosocials (o com ens agrada dir als politòlegs, cleavages). L’anàlisi psicosocial d’allò polític ens mostra les imperfeccions del continu esquerra-dreta⁶. I és que Hans Eysenck va introduir una segona polaritat: la dels temperaments “tous” i la dels temperaments “durs", que ens donaria el següent esquema:

Esquerra - Comunistes (Dur) / Socialistes (Tou)

Dreta - Feixistes (Dur) / Conservadors (Tou)

Evidentment, l’esquema es pot complicar més si hi considerem més cleavages: per exemple, la dimensió centre-perifèria o la dimensió laica-confessional. Tot i així, continuaríem estant a l’òrbita de la concepció clàssica.

Podríem assenyalar altres concepcions actuals, que podríem denominar postmodernes, respecte a les dimensions psicosocials. En aquest sentit, ressalten els treballs del professor del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat de Duke (Estats Units) Herbert Kitschelt⁷, en què el cleavage esquerra-dreta vindria a ser substituït pel continu “llibertaris”-“autoritaris”⁸. Basant-se en l’anàlisi de Ronald Inglehart⁹ sobre l’adveniment del postmaterialisme a les democràcies postindustrials, Kitschelt sosté que hi ha una sèrie de ciutadans amb un èmfasi “llibertari” quant a oportunitats de participació a governar les seues vides, en contrast amb els ciutadans amb preocupacions “autoritàries” per una estabilitat socioecònomica. És a dir, un continu entre aquells que tenen preferències postmaterialistes (com el medi ambient) i aquells que només tenen preferències materialistes. Ara bé, això no vol dir, com assenyala el propi Kitschelt, que els llibertaris no puguen estar tant interessats en l’afluència material com els seus referents autoritaris, el que passa és que els llibertaris demanen estructures de govern que oferisquen major participació ciutadana. A més, s’ha de tenir en compte que l’orientació cap al postmaterialisme es deriva sobretot de la sofisticació cognitiva, que permet als postmaterialistes establir llargues cadenes causals i reflexionar sobre l’impacte de la provisió de béns col·lectius en la qualitat de la vida individual. No únicament, però, ja que Kitschelt avisa que també entren en joc els interessos materials i ho mostra amb un exemple: els defensors del medi ambient tendeixen a estar desproporcionadament concentrats en sectors de l’economia que patirien poques pèrdues en llocs de treball i ingressos si augmentara la protecció al medi ambient. És a dir, es tracta de persones amb un nivell cultural mitjà-alt que es dediquen, en la seua gran majoria, a l’ensenyament, a la sanitat, a professions liberals, etc., o siga, no són els obrers qualificats de indústries químiques, per posar un exemple, que poden veure amenaçada la seua estabilitat si les empreses perquè treballen es veuen forçades a incorporar mesures de no destrucció del medi, amb la qual cosa, podríem observar com els interessos dels obrers i dels patrons respecte a béns superiors com el medi ambient s’uneixen. Ambdós estan basats en una perspectiva materialista i són contraris a aquells que tenen valors postmaterialistes, com podrien ser les classes mitjanes “ecologistes” que poden votar partits verds¹⁰.

3. Politeies absolutistes i totalitàries

Quan els centres decisoris i executius d’un ordre polític assumeixen tot el poder i no reconeixen altres forces que puguen oposar-se legítimament, estem davant d’una organització absolutista, en termes de Giner. Aquests règims concentren el poder en: una oligarquia, classe dirigent, monarca o partit polític únic. Al seu torn, aquest monopoli absolut del poder es recolza en una concepció de “suma zero”¹¹ del poder.

A les politeies absolutistes hem de distingir:

a) les de tipus tradicional, com serien per exemple els imperis despòtics orientals i,
b) dins l’absolutisme modern distingirem alhora:

- el totalitarisme¹²; exerceix o pretén exercir un control total tant de la societat civil com de la vida privada dels seus ciutadans. Característiques: ús sistemàtic del terror polític, mobilització de les masses des d’un centre tirànic, utilització de la censura i la propaganda i un vast aparell burocràtic i policial. Exemples: nacionalsocialisme a Alemanya, feixisme a Itàlia, estalinisme a la URSS o franquisme en acabar la guerra civil espanyola.

- el despotisme modern (o autoritarisme en termes d’altres autors); també aspira al control de l’esfera privada i de les institucions i grups autònoms, però no consideren sempre necessària la seua anihilació total, per bé que els miren amb extrema desconfiança. Característiques: un mode de dominació en el qual el poder l’exerceix la classe dominant mitjançant un dictador, un funcionariat que obeeix sempre, un pluralisme polític restringit a la classe dominant, una façana ideològica per al govern i una majoria popular a què s’exigeix obediència passiva i que és explotada econòmicament. Exemples: franquisme a partir de la fi de la II Guerra Mundial o salazarisme a Portugal.

Naturalment, tal i com observa Giner, tots aquests règims varien de manera considerable d’un país a l’altre i, sobretot, en la dinàmica històrica que els genera, per la qual cosa s’hauran d’analitzar cas per cas.

4. Politeies democràtiques

Definició de democràcia¹³

Utilitzarem la clàssica definició que dóna Robert Dahl al seu llibre seminal Poliarquia, àmpliament acceptada. Els vuit criteris per considerar una politeia com a democràtica són: 1) el dret de vot; 2) el dret a ser triat; 3) el dret dels líders polítics a competir per a aconseguir recolzament i vots; 4) eleccions lliures i justes; 5) llibertat d’associació; 6) llibertat d’expressió; 7) fonts alternatives d’informació i 8) institucions per fer que les polítiques públiques depenguen dels vots i altres expressions de preferència.

Com es pot observar es tracta d’una definició operativa.

Institucions de la democràcia

El criteri sociològic per definir una societat com a democràtica es basa en si posseeix un mínim d’institucions democràtiques en funcionament. Els requisits més elementals de la democràcia són dos, la participació i la representativitat.

La participació (o acció política) consisteix en l’accés que en principi posseeixen tots els ciutadans d’entrar en la contesa política, ocupar càrrecs de responsabilitat, expressar les seues opinions i prendre part en els debats públics¹⁴.

La representativitat se sol expressar a través del vot dels individus adults, definits com a ciutadans¹⁵. L’estudi del procés electoral és part essencial de la sociologia de la democràcia i gràcies a ell s’ha arribat a una sèrie de conclusions sobre les relacions que hi ha entre la cultura i l’estructura social d’una banda, i les preferències polítiques de la població, de l’altra¹⁶.

En contrast amb la recerca del cos electoral hi ha el dels seus representants, els polítics. Així, en convé saber el seu origen social, els seus estudis, les seues connexions amb el món de les finances, amb els militars, amb les classes socials, és a dir, es tracta d’estudiar les elits polítiques, ja que, com indicà Pareto, les democràcies occidentals disten de presentar una mobilitat social perfecta i els canals d’accés al poder no estan oberts a tothom, sinó sobretot als qui tenen les connexions necessàries o se les saben treballar.

Els partits polítics¹⁷ i els grups de pressió són altres institucions bàsiques de la democràcia pluralista. Els primers són associacions organitzades per a la consecució de vots i l’obtenció d’escons parlamentaris i poder governamental, per a la qual cosa fan promeses a l’electorat i miren de guanyar-se’l. Els segons són agrupacions d’individus que exerceixen influència sobre governs, partits o diputats per a aconseguir els seus fins particulars; per això poden recórrer a la persuasió o les negociacions legítimes, però també al suborn¹⁸.

La democràcia pluralista o poliàrquica és aquella en la qual no existeix un sol nucli de poder sinó una multiplicitat d’aquests nuclis, en concurrència permanent entre ells.

L’estudi dels partits polítics ens mostra la seua natura sovint classista, com va apuntar Marx i en ells sorgeixen sempre oligarquies dirigents, com posà de manifest Robert Michels en formular la seua famosa “llei de ferro de l’oligarquia”, que tendeixen a mantenir-se tancades i controlar l’aparell burocràtic del partit en qüestió. Pel què respecta als grups de pressió, s’ha de dir que la seua força restringeix l’abast de la democràcia. Un altre factor restrictiu, prou important, és la corrupció política que, tal i com assenyala Giner, tot i poder ser objecte de denúncia pública, no la converteix en un aspecte secundari¹⁹.

5. El poder militar.

La guerra i la manifestació violenta de l’hostilitat han estat perennes en la societat des de temps immemorials. Hi ha expressions de violència i competició cruenta entre membres de moltes espècies, però cap, com la nostra, ha desenvolupat la mena d’activitat destructiva que anomenem guerra²⁰.

L’organització militar d’una societat consisteix en un conjunt d’institucions estrictament relacionades amb el poder. Els mateixos objectius de l’exèrcit –control de la societat o societats subjectes a l’estat, defensa i atac- són essencialment polítics. Ara bé, en un extrem de l’espectre trobem estats on l’exèrcit és un subsistema totalment controlat pel grup civil de govern (Suïssa, Anglaterra), i a l’altre, la confusió entre exèrcit i govern (com succeeix a les dictadures militars i de les quals, la dictadura dels coronells a Grècia en seria un bon exemple). El cas intermedi és prou corrent; consisteix en el fet que l’elit castrense siga un grup constant i poderós que oriente moltes decisions governamentals: aquest sembla ser el cas del Pentàgon en la vida política dels Estats Units. Ací, no obstant, s’han de fer distincions, perquè una cosa és el pes de l’estament militar i una altra ben diferent la inclinació de certs grups dins aquest estament a fer-se violentament amb el poder i exercir-lo²¹.

Un altre fenomen a destacar és el militarisme. Es pot definir com un complex cultural que inclou el culte a la militància, la preponderància de l’exèrcit a l’interior de la societat i del govern i un cert grau de militarització de la vida civil. No és exclusiu del poder públic, sinó que també és propi de moviments armats. Per altra banda, hi ha organitzacions que, a pesar de contar amb fins i mitjans pacífics, tenen una estructura paramilitar evident. Aquest seria el cas, per exemple, dels boy-scouts.

Pel que fa a la seua organització interna, és notable la jerarquització, la formalització i el ritualisme dels exèrcits, llevat de situacions revolucionàries²² i de cabdillatge carismàtic. Aquesta organització és deguda al seu nivell d’eficàcia a tota operació militar.

Per últim, Giner assenyala que el monopoli de la violència per part d’un exèrcit i d’una policia estatals garanteix la pau de la ciutadania, ja que dificulta o elimina la possibilitat de bandes terroristes o d’exèrcits privats²³.

6. Administració: organitzacions formals i burocràcia.

El govern comporta, en tota societat complexa, una administració. L’administració és bàsicament una organització formal, cosa que significa, com diu Merton, que és una estructura social racionalment muntada amb patrons de conducta clarament definits i funcionalment relacionats amb els propòsits de la pròpia estructura.

La burocràcia pública és el prototip d’organització formal, però aquesta no és exclusiva de la política, les gran empreses capitalistes, per exemple, també s’edifiquen segons organismes, jerarquies, mecanismes i patrons burocràtics.

Segons la clàssica presentació de Weber, idealment, la burocràcia es caracteritza per la racionalitat de les decisions, la impersonalitat de les seues relacions socials, la rutinització de les tasques i la centralització de l’autoritat. A més hi ha una segona sèrie de trets, a saber:

a) Unes zones fixes i oficials de jurisdicció per als buròcrates.
b) Un sistema graduat i jeràrquic d’autoritat centralitzada.
c) Un sistema central d’arxius i registres.
d) Un conjunt de capacitats o perícia administrativa.
f) Una activitat de l’empleat o funcionari que es considera oficial i separada de la seua vida privada.
g) Uns reglaments generals i sistemàtics que defineixen rígidament el procediment que s’ha de seguir en cada cas.

La burocràcia ha estat lligada a la divisió del treball. Per això la seua evolució ha anat unida a la del sistema econòmic. De fet, avui dia, moltes institucions segueixen el patró burocràtic, la qual cosa ha augmentat la seua eficiència, encara que compta amb serioses disfuncions –nepotisme, suborn, lentitud freqüent en el procediment, etc.-

Respecte al control social burocràtic, s’ha de dir que la burocràcia en si és una eina neutra, ni bona ni dolenta, així que en última instància el signe ètic de la seua aplicació depèn de la natura del poder que controla la politeia.

Epíleg: la política avui²⁴.

És evident que l’exposició de Giner respon a una idea moderna de la política, en tant que l’acota a l’espai-temps de l’Estat Nació. Tanmateix, actualment ens trobem en un món en canvi: les tres últimes dècades les interaccions transnacionals patiren una intensificació dramàtica. Aquesta intensificació va des de la globalització dels sistemes de producció i de les transferències financeres fins a la disseminació, a escala mundial, d’informació i imatges a través dels mitjans de comunicació social, passant pels desplaçaments massius de persones, siguen turistes, treballadors migrants o refugiats.

L’amplitud i profunditat extraordinàries d’aquestes interaccions transnacionals portaren que alguns autors les veieren com una ruptura en relació amb les anteriors formes d’interacció transfronterera, un nou fenomen que es coneix sota diferents noms: “globalització” (Featherstone, Giddens, Albrow i King), “formació global” (Chase-Dunn), “cultura global” (Appadurai, Robertson), “sistema global” (Sklair), procés global (Friedman) o “ciutats globals” (Sassen, Fortuna), entre altres. El sociòleg portugués Boaventura de Sousa diu que estem davant un fenomen multifacètic, de dimensions econòmiques, socials, polítiques, culturals, religioses i jurídiques, relacionades entre si de manera complexa. És per això que ell prefereix el mot “processos de globalització”, en plural. Siga com siga, el fet és que la nova divisió internacional del treball, a què s’afegeix la nova economia política “promercat”, va dur també alguns canvis importants en el sistema interestatal, la forma política del sistema mundial modern.

Per una banda, els Estats hegemònics, per ells mateixos o a través de les institucions internacionals que controlen (especialment les institucions financeres multilaterals) reduïren l’autonomia política i la sobirania efectiva dels Estats perifèrics i semiperifèrics amb una intensitat sense precedents.

Per altra banda, s’accentuà la tendència a establir acords polítics interestatals (UE, NAFTA, Mercosul). En el cas de la Unió Europea, aquests acords evolucionaren cap a formes de sobirania conjunta o compartida.

Per últim, tot i que no menys important, l’Estat-nació sembla haver perdut el seu centralisme tradicional com a unitat privilegiada d’iniciativa econòmica, social i política. La intensificació d’interaccions que transcendeixen les fronteres i les pràctiques transnacionals afecten la capacitat de l’Estat-nació per a conduir o controlar fluxos de persones, de béns, de capitals o d’idees, tal com hi va fer al passat.

Bob Jessop identifica tres tendències generals en la transformació del poder de l’Estat:

a) La desnacionalització de l’Estat. Una certa desarticulació de l’aparell estatal nacional que prové de la reorganització funcional i territorial a nivell subnacional i supranacional.

b) La desestatalització dels règims polítics. Reflectida a la transició del concepte de govern estatal (government) cap a un concepte més ampli (governance), és a dir, el pas d’un model de regulació social i econòmica fundat en el paper central de l’Estat a una forma que reposa en les societats i altres formes d’associació entre organitzacions governamentals, paragovernamentals i no governamentals, on l’aparell estatal té a penes funcions de coordinació en tant que primus inter pares.

c) Internacionalització de l’Estat nacional. Expressada en l’augment de l’impacte estratègic del context internacional en l’actuació estatal.

Encara que no s’esgota en ell, és en el camp de l’economia on la transnacionalització de la regulació estatal adquireix una major rellevància. Les polítiques d’ajustament estructural i d’estabilització macroeconòmica (les exigències de l’anomenat Consens de Washington) requereixen una sèrie de canvis legals i institucionals massius. Tenint en compte que aquests canvis tenen lloc al final d’un període més o menys llarg d’intervenció estatal en la vida econòmica, la desvinculació de l’Estat no pot ser obtinguda sinó a través d’una forta intervenció estatal. Paradoxalment, l’Estat ha d'intervenir, és a dir, ha de regular la seua pròpia desregulació. Un clar exemple d’açò seria el camp de les telecomunicacions.

En aquesta situació, es podria parlar de l’emergència futura d’un govern mundial, d’una global governance (en termes de Murphy)? Manuel Castells afirma que el que s’està construint és un càrtel polític on els estats puguen aconseguir, de forma col·lectiva cert grau de sobirania en el nou desordre global, i després distribuir els beneficis entre els membres sota regles incessantment negociades. Per altra banda, Antonio Negri i Michael Hardt²⁵ sostenen la hipòtesi que la declinació de la sobirania dels Estats-nació no significa que haja declinat la sobirania, sinó que aquesta ha pres una nova forma, composada per una sèrie d’organismes nacionals i supranacionals units sota una única lògica de comandament, una nova forma global de sobirania que anomenen Imperi i que és el poder sobirà que governa el món.

Conclusions

Estiguem davant un càrtel polític, una governança global o un Imperi, el cas és que ja no podem entendre la política com ho hem fet fins ara. Potser no estiga clar què és realment el que tenim davant els nostres ulls, perquè estem en una era de transició. L'única cosa que hem de tenir clara és que l’era dels Estats-Nació sorgida amb la pau de Westfàlia (1648), i la concepció de la política moderna ha canviat per a sempre.