La immigració a l'Europa occidental

La pregunta no és per què anem a Europa

La pregunta és per què no ens hi deixeu entrar

El present text parteix de la consideració que el fenomen de les migracions és especialment complex¹. Complexos són tots els fets socials, però les migracions contemporànies constitueixen, a més a més, una realitat molt actual encaixada dins d'allò que, freqüentment, s'ha anomenat el “nou ordre internacional”. La caiguda del mur de Berlín, al 1989, i la primera guerra del Golf, al 1991, varen representar l'inici d'una nova etapa en les relacions internacionals. Més tard s'hi sumaran els atemptats de l'11 de setembre del 2001 a Nova York i Washington. A començaments del segle XXI “los cambios en curso son de tal profundidad que ofrecen pocas certezas”². Canvis que afecten la política, l'economia, el medi ambient, la cultura i, també, els fluxos de població. Per aquesta raó, la pretensió d'aquest breu assaig és únicament la d'assenyalar alguns dels reptes més apressants que planteja hui en dia la immigració a l'Europa occidental, tot centrant-se en tres aspectes: algunes explicacions sobre ella mateixa; les línies generals de les polítiques europees; i la gestió de la diversitat cultural. Donat que és habitual distingir entre diferents categories d'immigració internacional –la immigració per motius de treball; la dels estudiants i investigadors; la dels refugiats i sol·licitants d'asil; la dels desplaçats per catàstrofes naturals- en general aquest treball es referirà als immigrants que, presionats per múltiples dificultats als seus països d'origen, cerquen treballar i obtindre uns determinats ingressos econòmics. Per una altra banda, és convenient assenyalar que, donades les limitacions d'espai, no serà possible esmentar moltes de les anàlisis de les dades que resulten indispensables per explicar les migracions i que poden trobar-se a la bibliografia citada.

1. El perquè de la immigració al nou context internacional

La majoria dels experts en qüestions d'immigració coincideixen a assenyalar que les migracions, especialment les internacionals, s'han convertit en un dels elements estructurals més característics dels processos de globalització en què vivim. Aquests impulsen i transformen els moviments migratoris, per exemple, en la mesura que possibiliten una major mobilitat, gràcies a la revolució dels mitjans de transport i els sistemes de comunicació, que donen pas a noves concepcions del temps i de l'espai. Alhora, les migracions actuen com a agents de canvi i d'acceleració de processos de globalització al món actual, per exemple, en implicar importants desplaçaments de mà d'obra³. L'ONU contabilitza que el nombre de migrants internacionals s'ha multiplicat per 2’3 entre 1965 (75 milions) i 2000 (175 milions)⁴, sense comptar-hi les desenes de milions d'immigrants que es troben en situació irregular. En realitat, com bé ha assenyalat Joan Lacomba, si es tenen en compte els 6.000 milions de persones que habiten actualment el planeta la xifra no sembla alarmant⁵. Tanmateix, el fenomen de la immigració, tot i la seua dimensió quantitativa i d'haver estat un element constant de la història de la humanitat, és generalment concebut en les societats de recepció com a quelcom d'inesperat, estrany i transitori.

En efecte, moviments de població n'hi ha hagut sempre. Tanmateix, iniciat el segle XXI les migracions es consideren part d'un nou context, el de la globalització, un concepte que –com ocorre amb tots els “conceptes”- no té un contingut concret indiscutible, sinó que hi acull una pluralitat de significats i d'experiències. Encara que postular l'existència d'alguna cosa significa necessàriament dir-ne què és, l'intent de definir la globalització sobrepassa amb escreix les expectatives d'aquest assaig. No obstant, allò que interessa assenyalar-hi és que la globalització té a veure, abans que res, amb l'economia. No cal fer altra cosa que llegir alguns informes recents sobre desenvolupament humà –de Nacions Unides o d'Intermón Oxfam, per exemple- per a entendre el perquè de la major part dels moviments de població. Es tracta de xifres tan obscenes com que el 40% de la humanitat viu amb menys d'1 o 2 euros al dia –entre 1.100 i 1.600 milions de persones respectivament-⁶ o que entre 1980 i 2001 la renda mitjana a l'Àfrica torna a davallar un 10%⁷. Als països pobres la feblesa econòmica s'accentua, entre d'altres motius, per l'imparable creixement demogràfic⁸. El món que creix demogràficament és el món pobre. Com diu Sami Naïr, “al igual que en el presente, las migraciones del futuro procederán principalmente del Sur, pues desde el siglo XIX, éste ha quedado al margen del desarrollo económico. El desarrollo no resuelve obviamente todo pero al menos permite estabilizar a las poblaciones en su países”⁹. En la mesura que, per un costat, la perspectiva d'un major benestar –i s'hi inclouen també les llibertats polítiques i les seguretats socials i jurídiques- se n'allunye dels països en desenvolupament i, per un altre, augmenten les expectatives que la població d'aquests llocs té sobre el món ric, la immigració no cessarà. Joan Lacomba assenyala que “la configuración del actual sistema económico internacional hace difícil que se pueda pensar en una alternativa a la emigración como estrategia de vida”¹⁰.

A més dels factors d'origen és precís considerar-hi els factors d'atracció i demanda d'immigrants que operen en les societats de recepció. Entre ells cal destacar les necesitats del mercat laboral als països desenvolupats, necessitats que es tradueixen fonamentalment en tres requeriments: l'oferta existent als sectors de l'activitat socioeconòmica que rebutgen els nacionals; l'oferta d'un important sector de l'economia “informal” que priva els immigrants de protecció legal i reglamentària, fomenta les situacions d'irregularitat i contribueix a pressionar a la baixa els salaris; i, en darrer terme, l'oportunitat de realitzar una inversió neta, en el cas dels immigrants més qualificats, ja que la seua formació s'ha desenvolupat als països d'origen mentres que als d'acollida accedeixen a treballar per uns salaris més baixos i de menor categoria.

2. El problema de la immigració o el problema d'Europa?

Per saber qui és u mateix no n'hi ha res de millor que saber qui no és u mateix. És un lloc comú. Doncs bé, la idea que “els europeus no som com els immigrants”, implica que “ells” són imaginats d'alguna manera. En efecte, contínuament -als mitjans de comunicació, a les declaracions polítiques, a les converses privades- es parla que la immigració és un dels grans problemes de la nostra societat. S'estableix, en massa ocasions, una relació de causa-efecte entre immigració, per una banda, i delinqüència i inseguritat, per una altra. Alhora, els immigrants solen ser percebuts com una amenaça per a la pròpia cohesió cultural i nacional. En definitiva, la “seua” identitat és entesa com una identitat conflictiva. Tanmateix, aquests discursos són freqüentment més útils “para comprender los miedos de la sociedad de acogida que para entender a los propios inmigrantes”¹¹. És a dir, aquests discursos ens diuen molt poc dels immigrants i molt d'allò que són els europeus.

Una visió així de problematitzada es tradueix en una gestió política de la immigració en funció de les necessitats del mercat. És a dir, des d'aquesta perspectiva “los discursos se centran en cuántos inmigrantes son necesarios para la reproducción de las actividades económicas y el mantenimiento de los sistemas de pensiones, en cuál es la forma idónea de obtener el mayor rendimiento con los mínimos costes (modalidades de reclutamiento de la mano de obra) y en cuáles son los más “rentables” (en una dinámica racista que atribuye una mayor o menor conflictividad social según la procedencia étnica de los inmigrantes)”¹². Tanmateix, el risc de demanar mà d'obra és que arriben éssers humans¹³. El súmmum de la immoralitat el constitueixen algunes de les disposicions legals relatives a l'entrada i a la residència dels immigrants, ja que n'acaben sent tractats més com a objetes que com a subjectes de dret en enfrontar-se a una situació angoixosa en què els límits entre la legalitat i la ilegalitat –concepte aquest que hauria de ser més freqüentement confrontat amb la concepció liberal dels drets¹⁴- estan subjectes a les fluctuacions d'un mercat de treball desregularitzat. En aquest context no sembla inoportú recordar que els països europeus tenen importants motius per parar una especial atenció al Sud, “desde los viejos lazos históricos ligados a la colonización hasta los evidentes intereses económicos actuales”¹⁵. No és estrany, doncs, que a la XVI Cimera Iberoamericana que es va clausurar el 5 de novembre de 2006 a Montevideo, els països llatinoamericans feren una crida perquè Europa no tanque les portes a la immigració, millore les condicions de vida dels ciutadans obligats per la situació econòmica a emigrar i proporcione ajudes, més enllà dels programes assistencials, per acabar amb les causes que converteixen a la força en immigrants milions de persones¹⁶.

Des de mitjans de la dècada dels setanta els països europeus més desenvolupats varen establir polítiques de tancament de fronteres com a resposta a les transformacions del capitalisme: el fenomen de la deslocalització i la constitució d'empreses en xarxes a escala planetària varen desplaçar el treball cap als països recentment industrialitzats i varen generar una crisi d'ocupació a Europa. Des d'aleshores existeix una actitud política contradictòria davant de la immigració, ja que n'és entesa alhora com a necessitat i com a amenaça¹⁷. Per tot açò cal afirmar que les percepcions negatives que els europeus tenen de la immigració estan molt vinculades a la crisi de l'Estat de benestar. No és casualitat que siga entre els grups assalariats més desafavorits dels països europeus on sorgesca una major preocupació davant de la possible competència pels recursos socials, cosa que n'és brou de cultiu per al desenvolupament d'actituts xenòfobes, sobretot si se'n fomenten a través d'una propaganda ideològica fonamentada en l'amenaça que representa la identitat dels immigrants. En aquet sentit Sami Naïr n'ha assenyalat que “la cuestión de la inmigración está, en el fondo, más relacionada con la pobreza que con el temor que provocan los rasgos culturales de los inmigrantes. Se trata de la sublimación como problema cultural de lo que no es sino una diferencia de condición social”¹⁸. Tanmateix, i a pesar de tot, no s'hi ha produït una reducció dels fluxos migratoris, en tot cas se n'han adaptat a les noves circumstàncies.

3. Diferència i desigualtat

Contava el sociòleg Francisco Torres fa un temps, en un seminari, una anècdota que va tindre lloc anys enrere a Vilafamés, municipi de la Plana Alta. Resulta que l'alcalde havia ideat un “ingeniós” sistema per alertar els habitants de l'establiment de noves famílies de gitanos al poble: a través d'un altaveu instal·lat a la casa consistorial es feia sonar la cançó “Mi carro me lo robaron…” del cantant i actor andalús Manolo Escobar. Aquesta grotesca anècdota mostra fins a quin punt un grup ètnic pot ser condemnat quan d'altres n'atribueixen determinats trets –reals o no- considerats com a significatius i percebuts com a contra-valors (per exemple, el robatori).

Europa ha d'enfontrar actualment un desafiament indefugible: com organitzar una societat diversificada ètnicament. Des del segle XIX, l'assimilació constituí el procés mitjançant el qual, i en el marc de la construcció dels Estat-nació, els immigrants es convertien en francesos –a través del model republicà- o en nordamericans –l'anomenat melting pot. En els darrers quaranta anys, tanmateix, s'ha produït una certa tendència comuna en allò que respecta a la superació del paradigma de l'assimilació¹⁹. La diferenciació entre dos models oposats de gestió de la diversitat, “integració” i “assimilació”, no reflecteix actualment totes les opcions existents davant d'una realitat molt complexa que no s'esgota en les dimensions culturals. Per integració o multiculturalisme se solen entendre, a banda de la constatació d'una realitat objectiva, una manera específica de gestionar la diversitat cultural que, en base a l'experiència històrica, es concretaria en polítiques com el reconeixement de grups culturals minoritaris, l'accés al coneixement de la pròpia llengua, les polítiques de discriminació positiva o polítiques inverses, etc. Tanmateix, i en contra de les aparences, no resulta tan senzill ni conceptualment ni conductual superar determinats postulats del model assimilacionista. Per començar, sempre que parlem de pluralisme o diversitat cultural entenem –ço és, imaginem- que existeixen diferències que són conflictives i significatives i diferències que no són conflictives ni significatives. La mateixa pràctica cultural pot ser significativa o no en funció de qui la realitze i en funció del context social. Tindre açò present pot ajudar a plantejar certs debats en uns termes més justos. Per una altra banda, és molt important bandejar la idea que el procés d'integració és unidireccional, és a dir, que qui s'integra és l'immigrant. En realitat la integració és cosa almenys de dos, autòctons i foranis. Les identitats no són impermeables, ahistòriques o immutables, sinó que són processos en canvi permanent. En darera instància, i tornant a allò que ha estat esmentat adés, “los problemas de la integración de los inmigrantes no cabe leerlos, exclusivamente, en clave de diferencia cultural. Tienen que ver con los problemas sociales generados por la distribución desigual de la riqueza, la seguridad y la inclusión, y las políticas sociales que al respecto se adopten. Dichos problemas tienden […] a etnificarse en nuestras sociedades que aúnan desigualdad social y pluralismo cultural”²⁰.

En definitiva, davant d'un repte com el de la immigració caldria, com en proposà Joseph Conrad, realitzar un viatge al cor de les tenebres, que no són altra cosa que les de la pròpia societat europea.

Bibliografia:

Diversos Autors (2006): Geografías del desorden. Migración alteridad y nueva esfera social, Universitat de València, Cabildo de Fuerteventura i Govern d'Aragó.

Jiménez Romero, Carlos (2003): Qué es la inmigración, RBA, Barcelona.

Naïr, Sami (2006): Y vendrán… Las migraciones en tiempos hostiles, Planeta, Barcelona.

Nogué, Joan; Romero, Joan (2006): “Otras geografías, otros tiempos. Nuevas y viejas preguntas, viejas y nuevas respuestas”, a Las Otras Geografías, Tirant lo Blanch, València, p. 15.

Torres Pérez, Francisco (2004): “De la asimilación al pluralismo. Inmigración y gestión de la diversidad cultural en las sociedades contemporáneas”, Arxius de Ciències Socials, 11, pp. 61-87.

Internet:

Pàgina web del diari La Vanguardia, secció A Fondo sobre la immigració a

www.lavanguardia.es/lv24h/51256891388.html