Que el problema nacional és l'enveja, ens ho va ensenyar Unamuno. I, a dir veritat, d'ací en deriven no pocs inquisitorials enteniments patris.

Però podem pensar-ho d'una altra manera. És ben senzill. Quan, en els anys setantes, feia aparició el "desencantament" i la crítica de la democràcia representativa a Europa, nosaltres, -després de l'absolutisme eclesial, i de 40 anys de feixisme-, ens dirigíem alegrament per les dreceres de la continuïtat del règim, però amb la disfressa "constituent" d'un rei imposat pel "Caudillo", i la "supervisió" impecable de l'OSS primer i de la CIA després, sota el "gran sentit d'Estat" de Felipe González, (X-man).

Per suposat, els senyors feixistes, n'esdevingueren demòcrates, com és sabut. I així fins a l'últim ajuntament de l'últim poble o ciutat. I també calgué fer-hi molt de treball de reconstrucció. Calgué treballar-se una biografia consumible per aquesta nova conjuntura. I d'aquesta manera recol·locar-s'hi, o siga, continuar-hi amb una altre look.

És poc menys que una performance una miqueta clown, per no dir criminal (en l'antic sentit del dret romà, de "crim contra el poble") que els mateixos -i els seus successors- que fomentaren i legitimaren la repressió i l'asfíxia intel·lectual, tinguen la barra de proclamar en emissores de ràdio -ale hop!, de l'Església Catòlica- i espais de comunicació privats, que l'"educació per a la ciutadania", -fins i tot satanitzant objectius i persones concretes, com ara, per exemple, el llibre i les persones de Carlos Fernández-Liria i de José Luis Alegre- és/són un perill per a Espanya, i per suposat, un signe "autoritari" del govern de ZP.

No. No és ZP el problema (tot i que ZP en té molt, i de bo i d'on triar d'aqueixos residus de tics franquistes al seu partit, des de la cúspide a allò local, que de ben cert, ell millor que ningú, coneix a la perfecció). El problema és que d'una transició que fou una traïció als moviments socials, populars, no se'n pot derivar una altra cosa que allò que n'hi ha, és a dir, astracanada typical spanish -i si no, veja's de quina manera va res menys que l'"alt" Tribunal Constitucional. No, no, no i no. No hi hagué ruptura amb el règim. Hi hagué continuïtat. Aquesta és la veritat. Ho saben fins i tot els peixos de l'estret de Bering.

No n'és tan complicat. Espanya és una suma de segles d'absolutisme, de caciquisme, de despotisme, 40 anys de nacionalcatolicisme, de feixisme, i una transició-continuïtat del règim, que són un sòlid fonament d'aquesta Espanya d'avui.

Per si no en fos prou haver tingut el monopoli de la fabricació dels subjectes, de les consciències, dels pensaments, al llarg de segles, a això cal sumar-hi la multimilionària dotació amb què compten els actuals think tanks dels nostres radcons patris. Cal ser molt molt malparit per emprar la paraula democràcia, aqueixa beneïda paraula, aqueixa paraula per la qual tants hòmens i dones n'han lluitat com a titans en tots els camps, en tots els fronts, en tots els països, dic, cal ser molt canalla per autoanomenar-se "demòcrata" mentre es col·labora en empreses de corrupció comunicativa, i de profunda i progressiva retallada de drets i llibertats. I cal abastar les més altes cotes de la infàmia per cooptar a llocs als periòdics, ràdios, televisions, clubs, parlaments, editorials, becar els afins, comprar intel·lectuals, finançar revistes, estudis, campanyes de propaganda, i alhora, voler donar lliçons de democràcia -així com empresonar tot qui pretenga plantejar la hipocresia i el cinisme d'un Estat-Capital, quasi ja exclusivament dedicat a funcions subsidiàries de les multinacionals i el capital financer que, en realitat administren l'Imperi.

En realitat, els nostres radcons, només n'imiten els nord-americans. Només apliquen les estratègies neurocognitives que aquells hi porten aplicant amb tant d'èxit des de fa trenta anys. Estratègies neurocognitives recolzades per desenes de milers de milions de dòlars invertits anualment en el rentat de cervell. Estratègies perquè penetren les sinapsis, les idees que els convenen, per exemple la "fatalitat". O siga, la conversió de l'empobrecimient sistemàtic i científicament dirigit en "fatalitat". L'elaboració d'un marc que faça impossible ni tan sols pensar en cap alternativa a aquesta horrorosa i monstruosa mentida neoliberal. La fabricació de subjectes que no necessiten ser controlats, ja que hi han interioritzat l'autocontrol, s'han desactivat políticament -si és que alguna vegada n'estigueren actius- sense a penes adonar-se'n.

La pregunta és com una colla d'aitals canalles usurpadors de la sobirania popular, de la Constitució Material, pot véncer, derrotar, subjugar la societat. Aqueixa societat que és la que -no ho oblidem- a través de la seua cooperació, de la seua producció de valor, sosté el món. No és tan complicat. Tracten d'imposar a "sang i foc" una moral. Una moral que servisca els seus interessos. Per suposat, una moral que ells ni comparteixen, ni segueixen, però que si aconsegueixen imposar, en ret excel·lents beneficis.

La pregunta és, com en una societat-xarxa, on el valor és -encara més que abans- produït socialment, no individualment, on com més va més, és l'empresari-capitalista una excrescència, un element residual, un paràsit del sistema productiu, hi pot, no obstant, continuar reglant els destins de milions de persones abocades a l'estrés, a la por, al cinisme, a la hipocresia, al paleodarwinisme, a la fragmentació, i a la invisibilizació, així com a la individualització del seu malestar, del seu patiment.

Una xicoteta part de la resposta radica que el capital, l'excés de capital, esdevé capital semiòtic, semiocapital. L'excedent de capital, el gegantí excedent de capital, es converteix en imatges. Hi ha una sobreabundància de capital que es pot transformar, que es transforma en informació, fonamentalment visual. (Alguns amics, d'alguns blogs locals, diuen que administren amb cautela, -una, dues voltes al trimestre- l'imaginari dels seus alumnes. Es coneix que no han comprés encara el trànsit de l'escola cap a la perifèria del sistema: el desplaçament, la disminució del seu paper socialitzador, la insignificança de la seua operativitat en un context de "societat de l'espectacle" de Debord, de full time psywar]. Tot i que sí sent, a pesar de ser conservador, el grau d'alienació dels seus alumnes, i creu que la generació dels 70 i 80 no patí tal alienació. Oblida el nostre local amic, els estralls del "jaco" i el rentat de cervell de què parlàvem adés).

De manera que la creativitat, l'excés de potència de la multitud (de la gent) l'excés de valor que genera, és reconduït, orientat, cap a la producció d'un imaginari que contribueix -Hobbes hi quedaria perplex- al seu propi autocontrol, a la seua pròpia, com ho expressaria Marx, ALIENACIÓ.

D'una altra manera, en l'esfera del treball de mercaderies materials: si t'és pagat un sou és perquè algú, al capdavall, hi guanya diners. En termes clàssics, algú hi obté plusvàlua, gràcies que tu hi poses l'únic que tens, és a dir, el teu treball -I què tindries després de l'acumulació originària (Marx)?

Els teus problemes, com a treballador, apareixen quan algú, alguns, unes elits, guanyen diners, quantitats astronòmiques de diners, sense que aqueixos diners, hagen tingut cap vincle amb la producció real. Aleshores és quan els diners mostren la seua veritable faç. Els diners s'"hiperespiritualizen". Déu és Diners. És ubic. U. Creix sobre ell mateix. Augmenta a partir d'ell mateix. I tant, tant, tant n'augmenta, que el seu excés s'inverteix fabricant substància neurocognitiva amb què fer-te més idiota. Per un cas et pensaves que els productes de Disney, o La Casa de la Pradera, t'eren oferts per casualitat? (sobre aquests aspectes "lúdics" pots llegir amb profit, La CIA y la guerra fría cultural, de Frances Stonor Saunders. Ed. Debate. Barcelona, 2001) No amic meu. Són la forma que adopta el capital per penetrar i constituir subjectes. Per crear món, identitat, cultura, creences… MORAL. Ací està l'"esperit", la substància, la clau, l'essència de l'assumpte: la MORAL que interioritzes, que et constituirà.

T'agraden les curses de motos, de cotxes, el futbol, tot. Et sents lliure. Ets lliure de triar. Això creus. Creus, perquè hi has estat educat, que ets lliure de triar allò que et convé. Lamente dir-te que estàs totalment equivocat. Però forma part de la teua educació, el fet que oposes una resistència ferotge a aquestes afirmacions. Tu ets lliure. Lliure d'actuar en un món que, por descomptat, ni vares demanar ni vares triar, ja que et vingué donat, però tu comets la mateixa errada de pensar que ets lliure de triar allò que fas. (Pots triar viure sense treballar per un altre? A partir d'ací, tota la resta…). Sí, ets lliure. Pots anar a tal o tal altre hipermercat, i donat que estan dissenyats amb astúcia, perquè hi passes, potser, el dia, el matí, la vesprada... en un futur potser hi lloguen habitacions... potser pugues traslladar-te a viure en un hipermercat...

Es fa tard. Recapitulant per acabar ja: No és tan complicat comprendre Espanya. Del feixisme nacional-catòlic, hem passat a allò que alguns en diuen (Santiago López Petit) feixisme postmodern; tot això, sense passar per la casella de la "crisi de la representació política".

Quan Europa en tornava, desencantada, nosaltres, amb les nostres alforges fascio-nacional-catòliques, hi anàvem. Cap a on? Tu mai no ho vares triar en realitat.

D'açò en diuen democràcia. Els nostres vertaders i autèntics pirates i corsaris, coneguts i famosos radcons capital-parlamentaris.

(P.S. Vares mirar les curses o elles et miraren a tu? Quan et faces vell, quan tot just pugues sobreviure en mig d'unes pensions de misèria, i una atenció sanitària inexistent o ridícula, les curses, els mitjans de "comunicació" t'hauran vist del tot. Llavors, potser hages obert els ulls.)