Simptomes del pacient: no possesió de “Jethro Tull - Aqualung”
Recepta: adquisició immediata

Estem en l’any 1971, un grup escocés amb nom il·lustre que ha revolucionat l’escena del blues-rock londinenc s’ha pres uns mesos de reflexió per traure el seu nou llarga duració. La idea és fer un disc unitari que tracte el tema de Déu i de com la religió organitzada l’allunya de l’home. Les primeres reaccions no es faran esperar: un crític de l’època exclamarà “Good heavens, now Ian Anderson wants us to think!” Les lletres efectivament són trencadores i originals, molt més que les anteriors històries extravagants a què ens tenia acostumats; vells verds amb els dits greixosos (mon semblable, mon frère), hipocresia cristiana, crucifixos de plàstic... Fins i tot s’arriba a la censura i es prohibeix en certes emisores (mesura inútil: de totes maneres tampoc l’anaven a radiar); ací arribà mutilat amb dues cançons menys i sense les lletres impreses... Efectivament coïa: una de les frases més innocents i que ha fet fortuna diu açò: “The bloody church of England/in chains of history/requests your earthly presence at/the vicarage for tea.(My God)”.

Però, malgrat tot, les teories d’Anderson només interessaren algun universitari per fer la seua tesi. Allò que vertaderament ha fet que aquest disc haja passat a la posteritat és el seu so. Un so molt més dur que en els anteriors treballs, que en molt aspectes avançà el que després seria el heavy metal -quants aprenents de Metallica no han martiritzat les seues guitarres amb els riffs de Martin Barre, sobretot l’inicial d’Aqualung?- però que també mesclava un folk refinat amb influències de la tradició musical escocesa. De fet, la combinació que ofereix el treball de música i lletra dóna cada vegada més la imatge que desenvolupava Anderson d’un trobador medieval d’Escòcia, lliderant el seu grup de bards amb la seua flauta travessera. Cançons com la pròpia Aqualung amb els seus constants canvis de ritme; la potent Cross-Eyed Mary; la impressionant My God; la constant Locomotive Breath o la crepuscular Wind Up junt amb les miniatures Mother Goose o Cheap Day Return són d’una bellesa i manificència que no es pot explicar amb paraules. En definitiva: una unitat, una radical originalitat, que en molts aspectes mai no ha estat superada.