O Conto da Ilha Desconhecida

Un home anà a tocar a la porta del rei i li digué, Dóna'm un vaixell. La casa del rei tenia moltes més portes, però aquella era la de les peticions. Com el rei passava tot el temps assegut en la porta dels obsequis (entenga's, els obsequis que li feien a ell), cada vegada que sentia algú cridar a la porta de les peticions es fingia el desentés, i només quan el ressonar continu de l'argolla de bronze es tornava, més que notori, escandalós, llevant-li l'assossec al veïnat (la gent començava a murmurar, Quin rei tenim nosaltres, que no atén), només era quan donava l'ordre al primer secretari per anar a saber el que volia l'impetrant, que no hi havia manera que callara. Aleshores, el primer secretari cridava el segon secretari, aquest cridava el tercer, que manava el primer ajudant, que per la seua manava el segon, i així anava fins a arribar a la dona de la neteja, la qual, no tenint ningú a qui manar, entreobria la porta de les peticions i preguntava per la fenella, Què és el que vols. El suplicant deia a què venia, açò és, demanava el que havia de demanar, en acabant s'instal·lava en un cantó de la porta, a l'espera que el requeriment fera, d'u en u, el camí al contrari, fins a arribar al rei. Ocupat com sempre estava amb els obsequis, el rei demorava la resposta, i ja no era un xicotet senyal d'atenció al benestar i felicitat del seu poble quan decidia demanar una semblança fundada per escrit al primer secretari, el qual, excusant-se, podríem dir, passava l'encomanda al segon secretari, aquest al tercer, successivament, fins a arribar una altra vegada a la dona de la neteja, que despatxava sí o no conforme estigueren els seus fums.

Amb tot, en el cas de l'home que volia un vaixell, les coses no passaren molt ben bé així. Quan la dona de la neteja li preguntà per la gaia de la porta, Què és el que vols, l'home, en comptes de demanar, com era el costum de tots, un títol, una condecoració, o simplement diners, respongué, Vull parlar amb el rei, Ja saps que el rei no pot vindre, està en la porta dels obsequis, respongué la dona, Doncs aleshores vés allà a dir-li que no isc d'ací fins que ell no vinga, personalment, a saber el que vull, finalitzà l'home, i es gita arrupit en l'entradeta, tapant-se amb la flassada a causa del fred. Entrar i eixir, només per damunt d'ell. Ara, açò era un enorme problema, si tinguérem en consideració que, d'acord amb la pragmàtica de les portes, allí només es podia atendre un suplicant cada vegada, on resultava que, mentre hi haguera algú esperant una resposta, cap altra persona no es podria aproximar a fi d'exposar-hi les seues necessitats o les seues ambicions. A primera vista, qui acabava guanyant amb aquest article del reglament era el rei, ja que, sent menys nombrosa la gent que el venia a incomodar amb queixes, més temps ell passava a tindre, i més descans, per a rebre, contemplar, i alçar els obsequis. A segona vista, tanmateix, el rei perdia, i molt, perquè les protestes públiques, en notar-se que la resposta tardava més del que és just, feien augmentar greument el descontentament social, cosa que, al seu torn, tindria immediates i negatives conseqüències en el flux d’obsequis. En el cas que estem narrant, el resultat de la ponderació entre els beneficis i els prejuís fou que el rei anà, després de tres dies, i en real persona, a la porta de les peticions, per a saber el que volia el tafaner que s'havia negat a portar el requeriment per les competents vies burocràtiques. Obri la porta, digué el rei a la dona de la neteja, i ella preguntà, Tota, o només una miqueta. El rei dubtà per un instant, certament no li agradava molt d'exposar-se als aires del carrer, però, després, reflexionà que semblaria malament, a més de ser indigne de la seua majestat, parlar amb un súbdit a través d'una gaia, com si en tinguera por, simplement assistint al col·loqui de la dona de la neteja, que en acabant aniria dient pertot arreu Déu sap el què, De bat a bat, ordenà. L'home que volia un vaixell s'alçà del graó de la porta quan començà a sentir córrer els planys, plegà la flassada i es posà a l'espera. Aquests senyals que finalment algú venia a atendre, i que, per tant, la plaça no tardaria a quedar desocupada, feren aproximar-se a la porta uns quants aspirants a la liberalitat del tron que hi rondaven, preparats per assaltar el lloc només ell el deixara vacant. La imprevista aparença del rei (mai una cosa pareguda no s'havia esdevingut des que ell anava de corona en el cap) causà una sorpresa desmesurada, no només als candidats, sinó també al veïnat que, atret pel sobtat aldarull, isqué a les finestres de les cases, de l'altra banda del carrer. L'única persona que no se'n sorprengué fou l'home que havia vingut a demanar un vaixell. Calculà ell, i encertà en la previsió, que el rei, fins i tot demorant tres dies, havia de sentir curiositat de veure la cara de qui, sense més ni més, amb un atreviment notable, l'havia manat cridar. Repartit, així, entre la curiositat que no pogué reprimir i el desgrat de veure tanta gent junta, el rei, amb el pitjor dels modals, preguntà tres preguntes seguides, Què és el que vols, Per què no digueres després el que volies, Pensaràs que no tinc res més a fer, però l'home només respongué la primera pregunta. Dóna'm un vaixell, digué. La sorpresa deixà el rei fins a tal punt desconcertat, que la dona de la neteja s'apressà a fer-li arribar una cadira de palla, la mateixa en què ella mateixa s'asseia quan necessitava treballar de fil i agulla, ja que, a més de la neteja, tenia també sota responsabilitat seua alguns treballs menors de costura en palau, com sargir els peücs dels patges. Mal assegut, perquè la cadira de palla era molt més baixa que el tron, el rei buscava la millor manera d'acomodar-hi les cames, ara arronsant-les adés estirant-les cap als costats, mentre l'home que volia un vaixell esperava amb paciència la pregunta que se seguiria, I tu per què vols un vaixell, es pot saber, fou el que el rei de fet preguntà quan finalment es donà per instal·lat, amb sofrible comoditat, en la cadira de la dona de la neteja, Per a anar a la recerca de l'illa desconeguda, respongué l'home, Quina illa desconeguda, preguntà el rei disfressant el somriure, com si tinguera al seu front un boig, dels que tenen la dèria de les navegacions, a qui no fóra bo dur-li la contraria només d’entrada, L'illa desconeguda, repetí l'home, Quin disbarat, ja no hi ha illes desconegudes, Qui t’ho ha dit, digué, rei, que ja no hi ha illes desconegudes, Estan totes en els mapes, En els mapes només estan les illes conegudes, I quina illa desconeguda és eixa de la qual vols anar a la recerca, Si jo t'ho poguera dir, aleshores no seria desconeguda. A qui has escoltat parlar-ne, preguntà el rei, ara més seriós, A ningú, En eixe cas, per què insisteixes a dir que existeix, Simplement perquè és impossible que no existisca una illa desconeguda, I has vingut ací per demanar-me un vaixell, Sí, he vingut ací per demanar-te un vaixell, I tu qui ets, perquè te'l done, I tu qui ets, perquè no me'l dones, Sóc el rei d'aquest regne, i els vaixells del regne em pertanyen tots, Més els pertanyeràs tu a ells que no ells a tu, Què vols dir, preguntà el rei, inquiet, Que tu, sense, no ets res, i que ells, sense tu, podran sempre navegar, A les meues ordres, amb els meus pilots i els meus mariners, No et demane mariners ni pilot, només et demane un vaixell, I eixa illa desconeguda, si la trobes, serà per a mi, A tu, rei, només t'interessen les illes conegudes, També m'interessen les desconegudes quan deixen de ser-ho, Potser aquesta no es deixe conéixer, Aleshores no et done el vaixell, Ho faràs. En sentir aquestes paraules, pronunciades amb tranquil·la fermesa, els aspirants a la porta de les peticions, en qui, minut rere minut, des del principi de la conversa, la impaciència creixia, i més per veure-se'n lliures que per simpatia solidària, decidiren intervindre a favor de l'home que volia un vaixell, començant a cridar, Dóna-li el vaixell, dóna-li el vaixell. El rei obrí la boca per a dir a la dona de la neteja que cridara la guàrdia de palau perquè vinguera a restablir immediatament l'ordre públic i imposar-hi la disciplina, però, en eixe moment, les veïnes que assistien des de les finestres s'ajuntaren a cor amb entusiasme, cridant com els altres, Dóna-li el vaixell, dóna-li el vaixell.

Davant una tan ineludible manifestació de la voluntat popular i preocupat amb el que, en aquesta curta estona, ja hauria perdut en la porta dels obsequis, el rei alçà la mà dreta imposant silenci i digué, Et donaré un vaixell, però la tripulació hauràs de disposar-la tu, els meus mariners em són precisos per a les illes conegudes. Els crits d'aplaudiment del públic no deixaren que es percebera l'agraïment de l'home que havia vingut a demanar un vaixell, a més a més el moviment dels seus llavis tant hauria pogut ser Gràcies, mon senyor, com Ausades que l'he aconseguit, però allò que indistintament es va sentir fou el que digué de seguida el rei, Vés a la dàrsena, allà preguntes pel capità del port, li dius que jo t'hi envie, i ell que et done el vaixell, portes la meua targeta. L'home que anava a rebre un vaixell llegí la targeta de visita, on deia Rei davall del nom del rei, i eren aquestes les paraules que havia escrit damunt el muscle de la dona de la neteja, Lliura al portador un vaixell, no cal que siga gran, però que navegue bé i siga segur, no vull tindre remordiments de consciència si les coses li anaren malament. Quan l'home alçà el cap, se suposa que aquesta vegada era la que agrairia el present, el rei ja se n'havia retirat, només hi estava la dona de la neteja mirant cap a ell amb cara de circumstància. L'home davallà del graó de la porta, senyal que uns altres candidats podien a la fi avançar, ni pagaria la pena explicar que la confusió fou indescriptible, tots volent arribar al lloc els primers, però amb tanta mala sort que la porta ja estava tancada una altra vegada. L'argolla de bronze tornà a cridar la dona de la neteja, però la dona de la neteja no hi és, ha donat la volta i ha eixit amb el poal i la granera per una altra porta, la de les decisions, que és estrany que siga usada, però quan ho és, és. Ara sí, ara es pot comprendre el perquè de la cara de circumstància amb què la dona de la neteja havia estat mirant, fou eixe el precís moment en què ella havia resolt anar rere l'home quan ell es dirigia al port a prendre compte del vaixell. Pensà ella que ja n'hi havia prou d'una vida netejant i llavant palaus, que havia arribat l'hora de canviar d'ofici, que llavar i netejar vaixells eixa era la seua vocació vertadera, en el mar, almenys, l'aigua mai no li mancaria. L'home ni somnia que, no havent encara ni començat a reclutar els tripulants, ja du darrere d'ell la futura encarregada de les bugades i d'altres faenes, també és d'aquesta manera que el destí acostuma de comportar-se amb nosaltres, ja està fins i tot darrere nostre, ja ha estés la mà per a tocar-nos el muscle, i nosaltres encara murmurarem, S'ha acabat, no n'hi ha res més a veure, tot és igual.

Caminant, caminant, l'home arribà al port, anà a la dàrsena, preguntà pel capità, i mentre ell no arribava es va gitar endevinant quin seria, de tots els vaixells que hi eren, el que seria seu; gran ja se sabia que no, la targeta de visita del rei era molt clara en aquest punt, per tant quedaven fora els paquebots, els vaixells de càrrega, i les naus de guerra, tampoc no podria ser tan xicotet que resistira malament les forces del vent i els rigors de la mar, el rei també havia estat categòric en aquest punt, Que navegue bé i siga segur, havien estat aquestes les seues formals paraules, així excloent els bots, les falues i les xalupes, els quals, sent bons navegants, i segurs, conforme a la condició de cadascun, no havien nascut per a solcar els oceans, que és on es troben les illes desconegudes. Una miqueta allunyada d'allí, amagada darrere d'uns bidons, la dona de la neteja passà els ulls pels vaixells atracats, Per al meu gust, aquell, pensà, malgrat que la seua opinió no comptava, ni tan sols havia estat encara contractada, escoltarem el que dirà el capità del port. El capità vingué, llegí la targeta, mirà l'home de dalt a baix, i féu la pregunta que el rei s'havia oblidat de fer, Saps navegar, tens carnet de navegació, a la qual cosa l'home respongué, Aprendré en el mar. El capità digué, No t'ho aconsellaria, jo sóc capità, i no m'atrevisc amb qualsevol vaixell, Dóna-me'n un, aleshores, amb el que puga atrevir-me jo, no, un d’eixos no, dóna'm abans un vaixell que jo respecte i que puga respectar-me a mi, Eixe llenguatge és de mariner, però tu no ets mariner, Si tinc el llenguatge, és com si en fóra. El capità tornà a llegir la targeta del rei, en acabant preguntà, Podràs dir-me per què vols el vaixell, Per anar a la recerca de l'illa desconeguda, Ja no hi ha illes desconegudes, Això mateix m'ha dit el rei, El que ell sap d'illes ho ha aprés amb mi, És estrany que tu, sent home de mar, em digues això, que ja no hi ha illes desconegudes, home de terra sóc jo, i no ignore que totes les illes, fins i tot les conegudes, són desconegudes mentre no hi desembarquem, Però tu, si ho he entés bé, vas a la recerca d'una on mai ningú no hi haja desembarcat, Ho sabré quan hi arribaré, Si hi arribes, Sí, de vegades es naufraga de camí, però, si això m'esdevinguera, hauries d'escriure en els annals del port que el punt a què he arribat ha estat eixe, Vols dir que arribar-hi, sempre s'hi arriba, No series qui ets si no ho saberes ja. El capità del port digué, Et donaré una embarcació que et convé, Quina és, És un vaixell amb molta experiència, encara del temps en què tota la gent anava a la recerca d'illes desconegudes, Quin és, Tinc quimera que fins i tot en trobà algunes, Quin, Aquell. Així que la dona de la neteja percebé cap a on el capità apuntava, isqué corrents de darrere dels bidons i cridà, És el meu vaixell, és el meu vaixell, cal perdonar-li la insòlita reivindicació de propietat, de qualsevol manera abusiva, el vaixell era aquell que li havia agradat a ella, simplement. Sembla una caravel·la, digué l'home, Si fa no fa, hi estigué d'acord el capità, al principi era una caravel·la, en acabant passà per arranjaments i adaptacions que la modificaren una miqueta, Però continua sent una caravel·la, Sí, en el conjunt conserva l'antic aire, I té astes i veles, Quan se'n va a buscar illes desconegudes, és el més recomanable. La dona de la neteja no es va contindre, Per a mi no en vull un altre, Qui ets tu, preguntà l'home, No te'n recordes de mi, No tinc ni idea, Sóc la dona de la neteja, Quina neteja, La del palau del rei, La que obria la porta de les peticions, No n'hi havia una altra, I per què no estàs tu en el palau del rei netejant i obrint portes, Perquè les portes que jo realment volia ja han estat obertes i perquè a partir d'ara només netejaré vaixells, Aleshores estàs decidida a anar amb mi a buscar l'illa desconeguda, He eixit de palau per la porta de les decisions, Sent així, vés cap a la caravel·la, mira com està allò, després del temps que ha passat deu necessitar una bona neteja, i vés amb compte amb les gavines, que no són de fiar, No vols vindre amb mi a conéixer el teu vaixell per dins, Tu has dit que era teu, Disculpa, ha estat només perquè m'havia agradat, Agradar és probablement la millor manera de tindre, tindre deu ser la pitjor manera d'agradar. El capità del port va interrompre la conversa, He de lliurar les claus a l'amo del vaixell, a u o a un altre, resolgueu-ho, a mi tant em fa, Els vaixells tenen claus, preguntà l'home, Per a entrar-hi, no, però està la recaptació i els pallols, i l'escriptori del comandant amb el diari de bord, Ella que s'encarregue de tot, jo vaig a reclutar la tripulació, digué l’home, i se n’allunyà.

La dona de la neteja anà a l'escriptori del capità per a arreplegar les claus, en acabant entrà en el vaixell, dues coses li valgueren allí, la granera de palau i la prevenció contra les gavines, encara no havia acabat de travessar la passarel·la que unia la borda al moll i ja les maleïdes es precipitaven sobre ella escridassant, furioses, de gola oberta, com si allí mateix la volgueren devorar. No sabien amb qui es ficarien. La dona de la neteja deixà el poal, es ficà les claus en el si, afermà bé els peus en la passarel·la, i, arremolinant la granera com si fóra una espasa dels temps antics, féu desbandar el bàndol assassí. Fou només quan entrà en el vaixell que comprengué l'ira de les gavines, n'hi havia nius pertot arreu, molts d'ells abandonats, uns altres encara amb ous, i uns pocs amb gavinetes de bec obert, a l'espera del menjar, Doncs sí, però el millor és que se n’anaren d'ací, un vaixell que va a buscar l'illa desconeguda no pot tindre aquest aspecte, com si fóra un galliner, digué. Llançà a l'aigua els nius buits, quant als altres els deixà, i ja veurem. En acabant s'arromangà de mànigues i es posà a netejar la coberta. Quan acabà la dura tasca, anà a obrir el pallol de les veles i procedí a un examen minuciós de l'estat de les costures, després de tant de temps sense anar al mar i sense haver de suportar les estirades saludables del vent. Les veles són els músculs del vaixell, només cal veure com s'unflen quan s'esforcen, però, i això mateix passa amb els músculs, si no se'ls dóna ús regularment, s'ablanen, es fan molls, perden nervi, I les costures són com els nervis de les veles, pensà la dona de la neteja, contenta per estar aprenent tan de pressa l'art de la marineria. Trobà esquinçats alguns doblecs, però es va acontentar amb assenyalar-los, tan prompte com véu que per a aquest treball no podien servir el fil i l'agulla amb què sargia els peücs dels patges antigament, és a dir, encara ahir. Pel que fa als altres pallols, va veure en acabant que estaven buits. Que el de la pólvora estiguera desabastit, llevat d'uns polsets negres al fons, que primer més li paregueren cagarulles de rata, no li importà gens, de fet no està escrit en cap llei, almenys fins on la saviesa d'una dona de la neteja és capaç d'abastar, que anar en busca d'una illa desconeguda havia de ser forçosament una empresa de guerra. Sí que l'afligí, i molt, la mancança absoluta de municions de boca en el pallol respectiu, no per ella mateixa, que estava més que acostumada a la mala menjada de palau, sinó per causa de l'home a qui li havien donat aquest vaixell, no tarda que el sol es ponga, i ell apareixent allí a clamar que té gana, que és el dit de tots els hòmens només entrar en casa, com si només són ells els que tenen l'estómac i patiren de la necessitat d'omplir-lo, I si encara portara mariners per a la tripulació, que són uns ogres menjant, aleshores sí que no sé com ens governarem, digué la dona de la neteja.

No pagava la pena haver-se'n preocupat tant. El sol havia acabat de sumir-se en l'oceà quan l'home que tenia un vaixell sorgí de l'extrem del moll. Duia un paquet en la mà, encara que venia a soles i capmoix. La dona de la neteja anà a esperar-lo a la passarel·la, però abans que ella no obrira la boca per a assabentar-se de com li havia anat la resta del dia, ell digué, Descansa, porte ací menjar per a tots dos, I els mariners, preguntà ella, No n'ha vingut cap, com pots veure, Però els has deixats emparaulats, almenys, tornà ella a preguntar, M'han dit que ja no n'hi havia illes desconegudes, i que, encara que n'hi haguera, no anirien ells a llevar-se de l'assossec de les seues llars i de la bona vida dels vaixells de carrera per a ficar-se en aventures oceàniques, a la recerca d'un impossible, com si encara estiguérem en els temps del mar tenebrós, I tu, que els has respost, Que el mar és sempre tenebrós, I no els has parlat de l'illa desconeguda, Com podria parlar-los jo d'una illa desconeguda, si no la conec, Però tens la certesa que existeix, Tant com que el mar és tenebrós, En aquest moment, vist des d'ací, amb aquella aigua color de jade i el cel com un incendi, de tenebrós no el trobe gens, És una il·lusió teua, també les illes de vegades semblen que fluctuen sobre les aigües, i no és de veres, Què penses fer, si et manca la tripulació, Encara no ho sé, Podríem quedar-nos a viure ací, jo m'oferiria per a llavar els vaixells que vénen a la dàrsena, i tu, I jo, ausades que tens un menester, un ofici, una professió, com ara es diu, En tinc, n'he tingut, en tindré si és precís, però vull trobar l'illa desconeguda, vull saber qui sóc quan hi seré, No ho saps, Si no ixes de tu, no arribes a saber qui ets, El filòsof del rei, quan no tenia res a fer, anava a seure al meu costat, mirant-me sargir els peücs dels patges, i de vegades li'n donava per filosofar, deia que tot home és una illa, jo, com allò no anava amb mi, vist que sóc dona, no li'n donava importància, tu què en penses, Que és necessari eixir de l'illa per veure l'illa, que no ens veiem si no eixim de nosaltres, Si no eixim de nosaltres mateixos, vols dir, No és la mateixa cosa. L'incendi del cel s'esmortia, l'aigua s'enrogí de sobte, ara ni la dona de la neteja dubtaria que el mar és fins i tot tenebrós, almenys a certes hores. Digué l'home, Deixem les filosofies per al filòsof del rei, que per això li paguen, ara anem nosaltres a menjar, però la dona no hi estigué d'acord, Primer, has de veure el teu vaixell, només el coneixes per fora, Com l'has trobat, Hi ha alguns doblecs en les veles que necessiten reforços, Has davallat a la bodega, has trobat aigua oberta, En el fons se'n veu alguna, mesclada amb el llast, però això sembla que és adequat, li'n fa bé al vaixell, Com és que has aprés eixes coses, Així, Així com, Com tu, quan li digueres al capità del port que aprendries a navegar en el mar, Encara no estem en el mar, Però ja estem en l'aigua, Sempre he tingut la idea que per a la navegació només hi ha dos mestres vertaders, u que és el mar, i l'altre que és el vaixell, I el cel, t'oblides del cel, Sí, és clar, el cel, Els vents, Els núvols, El cel, Sí, el cel.

En menys d'un quart d'hora havien acabat la ronda pel vaixell, una caravel·la, fins i tot transformada, no dóna per a grans passejades. És bonica, digué l'home, però si no aconseguisc arranjar prou tripulants per a la maniobra, hauré d'anar a dir-li al rei que ja no la vull, Perds l'ànim només que sorgeix la primera contrarietat, La primera contrarietat fou estar a l'espera del rei tres dies, i no vaig desistir, Si no trobes mariners que vulguen vindre, ja ens ho farem tot dos, Estàs dolguda, dues persones a soles no serien capaces de governar un vaixell d'aquests, jo hauria d'estar sempre al timó, i tu, ni paga la pena explicar-t'ho, és una bogeria, En acabant veurem, on hem d'anar ara és a menjar. Pujaren cap al castell de popa, l'home encara protestant contra el que havia anomenat bogeria, i, allí, la dona de la neteja obrí el fardell que ell havia portat, un pa, formatge dur, de cabra, olives, una marraixa de vi. La lluna ja estava mig pam sobre el mar, les ombres de la verga i del pal gran havien vingut a gitar-se'ls als peus. És realment bonica la nostra caravel·la, digué la dona, i ho arreglà de seguida, La teua, la teua caravel·la, Desconfie que no ho serà per molt de temps, Navegues o no navegues amb ella, és teua, te la donà el rei, Li la demaní per anar a buscar una illa desconeguda, Però aquestes coses no es fan de la nit al dia, porten el seu temps, ja el meu avi deia que qui va al mar el soterren en terra, i això que ell no era mariner, Sense tripulants no podrem navegar, Ja ho havies dit, I cal abastir el vaixell de les mil coses necessàries per a un viatge com aquest, que no se sap on ens portarà, Evidentment, i en acabant haurem d'esperar que vinga la bona estació, i eixir amb bona marea, i que vinga gent al moll a desitjar-nos bon viatge, Et rius de mi, Mai no em riuria de qui m'ha fet eixir per la porta de les decisions, Disculpa'm, I no tornaré a passar-hi, passe el que passe. La llum de la lluna il·luminava de ple la cara de la dona de la neteja, És bonica, realment és bonica, va pensar l'home, que aquesta vegada no es referia a la caravel·la. La dona, eixa, no va pensar res, devia haver-ho pensat tot durant aquells tres dies, quan havia entreobert de tant en tant la porta per a veure si aquell encara continuava allà fora, a l'espera. No sobrà cap miconiua de pa o de formatge, ni gota de vi, els óssos de les olives foren llençats a l'aigua, el terra està tan net com havia quedat quan la dona de la neteja li passà per damunt l'última fregada. La sirena d'un paquebot que eixia cap al mar va amollar un ronc potent, com deurien haver estat els del leviatan, i la dona digué, Quan siga la nostra farem menys aldarull. Malgrat que estaven en l'interior de la dàrsena, l'aigua ondulà una miqueta al pas del paquebot, i l'home digué, Però ens balancejarem molt més. Rigueren els dos, en acabant es quedaren callats, passada una estona un d'ells opinà que el millor seria anar-se'n a dormir, No és que jo tinga molta son, i l'altre hi estigué d'acord, Ni jo, en acabant callaren una altra vegada, la lluna apujà i continuà apujant, en certa alçada la dona digué, Hi ha catres allà baix, l'home digué, Sí, i fou aleshores que s'alçaren, que davallaren a la coberta, allí la dona digué, Fins demà, jo vaig cap a aquest costat, i l'home va respondre, I jo vaig cap a aquest altre, fins demà, no digueren babord ni estribord, segurament perquè encara en practicaven l'art. La dona tornà enrere, Me n'havia oblidat, agarrà de la butxaca del davantal dues restes d'espelma, Les he trobades mentre netejava, el que no tinc són mistos, Jo en tinc, digué l'home. Ella assegurà les espelmes, una en cada mà, ell encengué un misto, en acabant, abrigant la flama davall la cúpula dels dits corbats, la portà amb tota la cura als vells cremallots, la llum s'agarrà, cresqué lentament com ho fa la llum de lluna, banyà la cara de la dona de la neteja, ni caldria dir el que ell va pensar, És bonica, però el que ella pensà, sí, Es veu que només té ulls per a l'illa desconeguda, vet ací com les persones s'enganyen en els sentits de la mirada, sobretot al principi. Ella li lliurà una espelma, digué, Fins demà, dorm bé, ell volgué dir el mateix d'una altra manera, Que tingues somnis feliços, fou la frase que li isqué, d'ací a poc, quan ja estarà baix, gitat en el seu catre, li'n vindran a la idea unes altres frases, més espirituoses, sobretot més insinuants, com s'espera que siguen les d'un home quan està a soles amb una dona. Es preguntava si ja dormiria, si hauria tardat a entrar en somni, en acabant va imaginar que anava a la recerca d'ella i no la trobava enlloc, que estaven perduts els dos en un vaixell enorme, el somni és un prestidigitador hàbil, canvia les proporcions de les coses i les seues distàncies, separa les persones, i elles estan juntes, les reuneix, i quasi no es veuen una a l'altra, la dona dorm a pocs metres i ell no sap com abastar-la, quan és tan fàcil anar de babord a estribord.

Li havia desitjat somnis feliços, però fou ell qui estigué tota la nit somniant. Somnià que la seua caravel·la anava per alta mar, amb les tres veles triangulars gloriosament unflades, obrint camí sobre les ones, mentre ell manejava la roda del timó i la tripulació descansava a l'ombra. No percebia com podien estar allí els mariners que en el port i en la ciutat havien rebutjat embarcar amb ell per a anar a la recerca de l'illa desconeguda, probablement es penediren de la grossera ironia amb què l'havien tractat. Veia animals esbargits per la coberta, ànecs, conills, gallines, l'habitual de la creació domèstica, picotejant els grans de dacsa o roent les fulles de coliflor que un mariner els llançava, no se'n recordava de quan els havia portat al vaixell, fóra com fóra era natural que estigueren allí, imaginem que l'illa desconeguda és, com tantes altres vegades ho havia estat en el passat, una illa deserta, el millor serà jugar de segur, tots sabem que obrir la porta de la conillera i agarrar un conill per les orelles sempre ha estat més fàcil que perseguir-lo per monts i valls. Del fons de la bodega venia ara un cor de renills de cavalls, de mugits de bous, de brams d'àsens, les veus dels nobles animals necessaris per al treball pesat, i com ha estat que ells han vingut, com poden estar en una caravel·la on la tripulació humana malament hi cap, de sobte el vent donà una punxada, la vela major colpejà i ondulà, per darrere d'ella estava allò que abans no s'havia vist, un grup de dones que fins i tot sense comptar-les s'endevinava que n'eren tantes com els mariners, s'ocupaven de les seues coses de dones, encara no havia arribat el temps d'ocupar-se'n d'altres, és clar que açò només pot ser un somni, en la vida real mai no es s'ha viatjat així. L'home del timó buscà amb els ulls la dona de la neteja i no la véu, Potser estiga en el catre d'estribord, descansant de la neteja de la coberta, va pensar, però fou un pensar fingit, perquè ell bé que sap, encara que tampoc no sàpiga com ho sap, que ella a última hora no volgué vindre, que saltà cap al moll, dient des d'allà, Adéu, adéu, ja que només tens ulls per a l'illa desconeguda, me'n vaig, i no era veritat, ara mateix van els seus ulls a la recerca d'ella i no la troben. En aquest moment el cel s'ha obert i ha començat a ploure, i, havent plogut, iniciaren el brot innombrables plantes de les fileres de sacs de terra alineades al llarg de la borda, no estan allí perquè se sospite que no hi haja prou terra en l'illa desconeguda, sinó perquè així es guanya temps, en el dia que hi arribarem només haurem de trasplantar els arbres fruiters, sembrar els grans de les xicotetes dacseres que maduraran ací, adornar els parterres amb les flors que es descordaran d’aquests botons. L’home del timó pregunta als mariners que descansen en la coberta si han albirat alguna illa deshabitada, i ells responen que no en veuen ni tan sols de les altres, però que estan pensant a desembarcar en la primera terra poblada que se'ls aparega, només que n'hi haja un port on fondejar, una taverna on beure i un llit on folgar, que ací no es pot, amb tota aquesta gent junta. I l'illa desconeguda, preguntà l'home del timó, L'illa desconeguda és cosa que no existeix, no passa d'una idea del teu cap, els geògrafs del rei havien anat a mirar els mapes i havien declarat que illes per conéixer és cosa que s'havia acabat feia molt de temps, Havíeu d'haver-vos quedat en la ciutat, en compte de vindre a enterbolir-me la navegació, Anàvem a la recerca d'un lloc millor per a viure i resolguérem aprofitar el teu viatge, No sou mariners, Mai no n'hem estat, A soles no seré capaç de governar el vaixell, Haver-ho pensat abans de demanar-li'l al rei, el mar no ensenya a navegar. Aleshores l’home del timó va veure una terra a la llunyania i volgué passar endavant, adonant-se que era el miratge d'una altra terra, una imatge que haguera vingut d'un altre lloc del món per l'espai, però els hòmens que mai no havien estat mariners protestaren, digueren que allí mateix era on volien desembarcar, Aquesta és una illa del mapa, cridaren, et matarem si no ens portes cap a allà. Aleshores, per ella mateixa, la caravel·la virà la proa en direcció a la terra, entrà en el port i anà a recolzar-se en la muralla de la dàrsena, Podeu anar-vos-en, digué l'home del timó, acte seguit eixiren a la carrera, primer les dones, en acabant els hòmens, però no se n'anaren a soles, se n'emportaren amb ells els ànecs, els conills i les gallines, se n'emportaren els bous, els àsens i els cavalls, i fins i tot les gavines, una rere l'altra, alçaren el vol i eixiren del vaixell transportant en el bec les seues gavinetes, proesa que no havia estat comesa abans, però sempre hi ha una primera vegada. L'home del timó assistí a la desbandada en silenci, no féu res per a retindre-hi els que l'abandonaven, almenys l'havien deixat amb els arbres, la dacsa i les flors, amb les lianes que s'enroscaven en els pals i penjaven de la borda com garlandes. A causa de l'atropellament de l'eixida s'havien trencat i vessat els sacs de terra, de manera que la coberta era tota ella com un camp llaurat i sembrat, només faltava que vinguera una miqueta més de pluja perquè siga un bon any agrícola. Des que el viatge a l'illa desconeguda havia començat que no s'havia vist l'home del timó menjar, deu ser perquè esta somniant, només somniant, i si en el somni li apetira un bocí de pa o una poma, seria un pur invent, no més. Les arrels dels arbres ja penetren en l'armadura, no tardarà que aquestes veles hissades deixen de ser precises, n'hi haurà prou amb què el vent bufe en les copes i vaja encaminant la caravel·la cap a la seua destinació. És una floresta que navega i es balanceja sobre les ones, una floresta on, sense saber-se com, havien començat a cantar ocells, devien estar amagats pertot arreu i de sobte han decidit d'eixir a la llum, potser perquè la dacsa ja està madura i és precís segar-la. Aleshores l'home barrà la roda del timó i davallà al camp amb la falç en la mà, i va ser quan havia tallat les primeres espigues que véu una ombra al costat de la seua ombra. S'alçà abraçat a la dona de la neteja, i ella a ell, confosos els cossos, confosos els catres, que no se sap si aquest és el de babord o el d'estribord. Després, tan prompte acabà el sol de nàixer, l'home i la dona anaren a pintar la proa del vaixell, d'un costat a l'altre, en lletres blanques, el nom que encarava faltava donar-li a la caravel·la. A hora de migdia, amb la marea, L'Illa Desconeguda es féu a la fi a la mar, a la recerca d'ella mateixa.