debatabat.cat

autor/a: Santi Capellera    data: Dimecres 14 de desembre de 2011

Eren les 9 del matí de dimarts dia 13 de desembre, i em disposava a baixar a les catacumbes de Barcelona, allà per on hi passen aquells vehicles ràpids i sovint carregats de gent anomenats, ferrocarrils metropolitans, a través de la boca de la Plaça del Centre, cantó mar. El fet és que just al davant meu baixava les escales un xicot d'una vintena i poc d'anys, en el qual em vaig fixar perquè anava vestit de militar, i portava una boina verda i uns galons de caporal vermell, exactament igual que la que lluïa la part superior del meu cos l'any 1976-78, temps que vaig destinar, de gust i per força, a prestar el meu servei militar, quan aquest era evidentment obligatori.

autor/a: Meritxell Peris    data: Dijous 10 de novembre de 2011

Títol: Jo confesso

Autor: Jaume Cabré

Editorial: Proa 

Hi ha llibres que, encara que semble una paradoxa afirmar-ho, esdevenen clàssics només passar la primera pàgina de lectura. Una bona melodia potser pot atrapar des dels primers acords. Les operes, per exemple, també tenen en l'obertura una demostració del poder que s'anirà desplegant durant la representació. Això és el que passa de totes totes amb aquest nou llibre de Jaume Cabré. Un clàssic, en tots els sentits. En la manera volguda d'encarar el fet narratiu i en la transcendència que ja s'albira a primer colp d'ull del lloc que ocuparà en la posteritat de les lletres catalanes. Fins i tot es podria afirmar, donant solució a la recerca absurda de la gran novel·la sobre Barcelona -a semblança de la necessitat de capir l'inabastable dels narradors americans davant de la magnitud del cosmos que s'hi volia reflectir-, que, eureka, hi estem davant, de la gran novel·la sobre Barcelona, ja que la ciutat s'alça com un personatge més de tota la simfonia que Cabré ha bastit en aquesta obra.

autor/a: Santi Capellera    data: Dimecres 09 de novembre de 2011

Jordi Martí és un polític vocacional incansable, i amb tota una trajectòria laboral i social al darrere. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, diplomat en Comunitats Europees pel Patronat Català Pro Europa i el Ministeri d’Afers Exteriors, diplomat en Funció Gerencial en les Administracions Públiques per ESADE, també ha exercit d’advocat com a soci a una assessoria jurídica, ha portat a terme diferents responsabilitats directives a les mutues d’accidents de treball i malalties professionals Midat Mutua i MC Mutual, ha estat vocal del Consell Assessor de RTVE a Catalunya, adjunt a Gerència del Consell Comarcal del Barcelonés, president de l’Associació Ciutadana “Barcelona 2.020” i soci de diferents entitats cíviques. Militant de CDC des de 1979, Jordi Martí ha estat secretari general de la JNC; cap del Gabinet del Conseller de Sanitat; cap del Gabinet del conseller de la Presidència de la Generalitat i diputat del Grup Parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats. Actualment és president del Comitè Executiu de la Federació de Barcelona de CDC i membre del Comitè Executiu Nacional de CDC, a més de ser el regidor de Presidència i Territori de l’Ajuntament de Barcelona, i regidor del Districte de Sants-Montjuïc.

autor/a: Ricard Chulià    data: Dimarts 08 de novembre de 2011

Títol: 1Q84

Autor: Haruki Murakami

Editorial: Empúries

Com a lector, cadascú estableix les relacions que vol amb els autors. Una vegada l'escriptor posa el punt i final i ofereix el text, deixa de perdre la custòdia de la criatura, que passa a pertànyer al lector. En aquest sentit, el lector és, doncs, sobirà en els seus gustos i en les seues interpretacions. I, és clar, no és estrany que establisca una diversitats de vincles variables amb els llibres i els autors que llegeix. Comence amb aquesta divagació perquè, personalment, tinc una d'aquestes relacions peculiars com a lector amb Haruki Murakami. Hi ha autors que mai no et fallen i que acabes esperant qualsevol novetat que traguen per llegir-la amb la convicció que hi trobaràs tot el que t'agrada. És el cas d'un Philip Roth, que, tot i escriure sempre la mateixa noveŀla de la mateixa manera que Woody Allen fa sempre el mateix film, aconsegueix seduir el lector amb les seues històries que cada vegada semblen igual de fresques.

autor/a: Meritxell Peris    data: Dimecres 07 de desembre de 2011

Títol: Libro

Autor: José Luís Peixoto

Editorial: El Alpeh

En els anys 70, ja en plena efervescència de la música de intervenção portuguesa que va tindre com a màxim exponent a José (Zeca) Afonso, l'autor d'aquella Grândola Vila Morena que va servir de toc d'inici per a la Revolució dels Clavells del 25 d'abril, també hi destacava José Mário Branco, amb un tema com Por Terras de França, el qual, amb un llenguatge clar i directe, bon exponent de la cançó més compromesa políticament, explicava tot el drama d'un poble: l'emigració. I és que la quantitat de portuguesos, sobretot, és clar, de les zones rurals del nord i de l'Alentejo, que varen emigrar a França durant el segle XX -com molts altres ho havien fet abans al Brasil en el XIX (ja després de la colonització, per motius econòmics)- és immensa, de manera que no és gens difícil trobar-hi Sousas o Pereiras. A Luxemburg es calcula que un 10% de la població és d'origen portugués, un percentatge semblant és conegut a casa nostra a Andorra.

autor/a: Ricard Chulià    data: Dimecres 07 de desembre de 2011

Títol: Why Marx Was Right

Autor: Terry Eagleton

Editorial: Yale University Press 

 “...Un segon... I si Marx tinguera raó? Vols dir? Però tu t'has tornat carabassa o què? Més de 20 anys després de la caiguda del mur i encara continues amb la matraca? Xe!, que ja tens una edat per a posar-te la samarreta del Che...” Però i si va i ara resulta que tot plegat no era tan clar...? Una cosa no és pot negar: amb una afirmació tan provocadora com la del títol d'aquest assaig -i amb la sanguinària crisi per la qual estem passant- és impossible no sentir cap mena de curiositat per (tornar) a visitar diverses qüestions que semblaven que eren cosa absolutament d'un passat tancat amb pany i forrellat i alçat al bagul més tronat de l'andana més inaccessible. Ara bé, la pregunta fonamental és què dimonis entenem per marxisme? Els paradís del proletariat de l'Imperi Soviètic que va construir el “gran camarada” Stalin? La dinastia comunista nord-coreana de l'”etern líder” Kim Il-Sung? Potser en la història no hem vist una ideologia que ha arribat a abraçar tants aspectes de la modernitat com per a poder acabar fent que s'hi indentifiquen tota mena de moviments o tendències diverses. Ens imaginem una guerrilla socràtica? O un sindicat schopenhauerià?